´Dependčncia´, Sergi Pŕmies

La tristíssima agonia del mandat de José Luis Rodríguez Zapatero permet revisar la diversitat de disbarats comesos. Cadascú té les seves preferències, i de la mateixa manera que els amants del gènere de terror poden preferir l’espant dels zombis, les serres mecàniques en mans de psicòpates o els monstres llefiscosos, les víctimes del zapaterisme podem establir una jerarquia d’ensurts. Com als millors mercats, hi ha varietat, però, personalment, m’inclino per la Llei de la Dependència, potser perquè, durant tres o quatre dies, vaig caure en el parany de creure que m’hi podria acollir (no pas per a mi però sí per a un familiar de noranta anys totalment dependent). Per sort, poc després d’haver-hi pensat, vaig seguir el consell de persones sensates que em van prevenir que demanar-la només em provocaria més frustració, més indignació i més impotència.

Tenien raó. D’ençà que la llei es va aprovar, amb la idea d’ajudar les persones més dependents i les seves famílies, s’han anat coneixent incompliments en l’aplicació, insuficiències en les previsions de pressupost, arbitrarietats en el repartiment, retards burocràtics i altres seqüeles perverses que són la conseqüència d’haver cregut, amb una irresponsabilitat deliberada, que tot és possible amb els diners dels altres. Per descomptat, la idea d’ajudar les persones dependents és excel·lent i necessària. Però aprovar una llei sabent que no hi havia diners per aplicar-la era doblement perillós i va provocar tres nivells d’injustícia. D’entrada, una discriminació entre els que s’hi van poder acollir quan encara hi havia algun calé a la caixa i els que van venir després, massivament perjudicats quan es va constatar que el govern havia aplicat principis de ciència-ficció a la realitat més vulnerable. En un segon nivell, l’angoixa psicològica i econòmica dels familiars i les entitats col·laboradores, que van adonar-se que l’aplicació del nou sistema era impossible i, sobretot, cruelment injusta.

I, finalment, un tercer nivell de decepció entre la part de l’electorat que confiava que un govern socialdemòcrata seria capaç de ser just sense ser irresponsable, coratjós sense caure en la demagògia i racional en comptes de buscar dreceres suïcides.

Per culpa de la mala aplicació de la Llei de la Dependència, serà molt difícil que cap govern del futur es plantegi corregir i reforçar una idea semblant, no pas per la dificultat econòmica de fer-la viable sinó perquè sempre hi haurà el precedent de la frivolitat de Zapatero com a referència negativa. Ah, gairebé me n’oblido: la Llei de la Dependència es va aprovar amb els vots del PSOE i del… PP.

23-IX-11, Sergi Pàmies, lavanguardia