- > dossier de dossiers revoltes món àrab
Tunísia, on va començar tot amb les protestes de finals del 2010 i començaments del 2011, celebrarà eleccions per a una Assemblea Constituent el 23 d’octubre. Els islamistes moderats d’Al-Nahda es disputaran el triomf amb el Partit Democràtic Progressista. El resultat serà un referent, sobretot per a Egipte.
Encara no hi ha data per a les presidencials egípcies. Cada divendres, la plaça Tahrir del Caire continua acollint les protestes. De vegades són centenars de persones, de vegades, desenes de milers. Planten cara al Consell Suprem de les Forces Armades, una institució formada pel deposat president Mubarak, que tutela el canvi de règim. El general Mohamed Hussein Tantawi presideix aquest consell. Va ser ministre de Defensa amb Mubarak. No hi ha cap autoritat més alta. El país no té president, ni Parlament, ni Constitució. Els tribunals militars jutgen els civils. La justícia civil està molt debilitada. Aquests dies jutja Mubarak, però a porta tancada. Tantawi testificarà en el procés que pot portar Mubarak al patíbul. El carrer espera. La revolució no acaba amb l’execució del dictador.
Baixar al-Assad podria tenir un destí semblant si perd les regnes de Síria, la pedra de toc de l’Orient Mitjà. Aliat de l’Iran, Hizbul·lah i Hamàs, Assad encara té una oportunitat. És molt petita. La sang de 1.800 manifestants amenaça d’ofegar-lo. Però molts volen que continuï. Als carrers sirians mai no hi ha hagut tanta gent coma Tunísia, Egipte, el Iemen, Líbia o Bahrain. La burgesia urbana, la minoria cristiana, el gruix de la classe mitjana s’ha quedat a casa.
És la classe mitjana la que consolida les revolucions. És la falta d’una classe mitjana sòlida el que manté el Iemen en el caos del conflicte tribal que, de passada, alimenta Al-Qaida a la península Aràbiga. El grup armat manté el seu magnetisme. Atreu joves musulmans, que entrena en bases de l’interior, protegides per les tribus locals.
L’Aràbia Saudita té la clau del futur al Iemen. Ha mantingut amb vida el president Ali Abdul ·lah Salih, que va escapar pels pèls a un atemptat al seu propi palau de Sanà. Té cremades al 40% del cos. Es recupera aRiad i vol tornar. Si té el suport militar dels saudites, podria tornar a dominar el niu de serps que sempre ha estat el seu país. Necessita diners i força militar. Saudites i nord-americans prefereixen que se’n vagi però no troben alternativa. A Salih ja el coneixen. Saben que els serà fidel.
És la dinàmica de sempre. La que ha condemnat centenars de milions d’àrabs a l’endarreriment social, polític i econòmic del qual ara intenten escapolirse’n. Donar suport a un dictador a canvi d’estabilitat. Muammar al-Gaddafi és l’exemplemés clar. Fa sis mesos era un aliat fonamental de la Gran Bretanya, França, Itàlia i Espanya. Avui està amagat. El busca la Interpol. El tribunal de l’Haia el vol jutjar. Sobre les seves espatlles hi pot haver fins a 50.000 morts.
Són màrtirs. Cada país té els seus. Desenes de milers de persones sumen els seus noms als de Yitzhak Rabin i Anwar al-Sadat. Abans de la primavera àrab ells eren els herois de la pau. Ja no estan sols.
Enganxats a Al-Jazira, sense líders, sense organitzacions polítiques o socials i sense una agenda política clara, els àrabs han recuperat l’energia, la il·lusió que un dia van demostrar a Nasser, les ganes de ser alguna cosa més que víctimes elits parasitàries. Unitat, llibertat i socialisme eren objectius de llavors que avui encara tenen el seu ressò.
Ningú sap fins on arribarà la pressió popular. Darrere de l’entusiasme del poble operen les forces de sempre. Hi ha grups armats a Líbia i Síria amb plans polítics molt determinats. Els Germans Musulmans egipcis presenten batalla amb el poder militar, mentre el carrer dubta sobre què li convé més. L’islamisme ha ocupat l’espai que els dictadors li negaven. Turquia i Qatar aspiren a ser nacions imprescindibles. La catàstrofe palestina manté viva la vella humiliació colonial i les velles potències, les mateixes que van alliberar els àrabs del jou otomà, volen continuar tenint un accés fàcil i segur al petroli de la regió.
Les revolucions acostumen a devorar els seus fills i és el que pot passar als fills de la primavera àrab. El futur no només és a les seves mans. Depèn, molt més, dels militars, els islamistes i les famílies de sempre, les que van ajudar els dictadors i que ara no renunciaran als seus privilegis. La dignitat encara s’ha de guanyar.
12-IX-11, X. Mas de Xaxàs, lavanguardia
