No ens equivoquem: els jutges no fan de sociolingüistes. Prenen decisions que afecten la política lingüística, sí, però seguint principis jurídics. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya fa públic un ultimàtum al Departament d’Ensenyament per tal que en dos mesos canviï el model d’ús lingüístic utilitzat des de la recuperació de l’autogovern, no fa altra cosa que aplicar la llei. Més concretament, aplica una sentència del Tribunal Suprem espanyol, i aquest la dicta –apartir d’una denúncia– atenent la sentència del Tribunal Constitucional sobre el darrer Estatut de Catalunya. Els jutges, doncs, simplement apliquen l’ordre constitucional establert. I l’ordre constitucional estableix normes que no es basen pas en coneixements de sociolingüística, sinó en un model de nació espanyola unitarista i, en conseqüència, que vol garantir com sigui la supremacia jurídica i social de la llengua castellana.
No es tracta tampoc de la defensa d’uns suposats drets naturals dels individus. Si fos així, els tribunals haurien d’obligar totes les escoles espanyoles a atendre en la seva llengua les criatures que a casa parlen àrab o quítxua o romanès. No: això no va de drets humans, ni de teories educatives ni d’expertesa sociolingüística. Va d’aplicar una sentència que respon a l’obsessió homogeneïtzadora del nacionalisme espanyol. El problema ve d’antic. És preconstitucional, per dir-ho així.
Amadeu Cuito explica una anècdota molt significativa a Memòries d’un somni (Quaderns Crema, 2011). A principis dels seixanta, en una conversa amb la seva secretària a l’oficina que tenia a Madrid, intentava convèncer-la de la conveniència de l’escolarització en llengua catalana en el cas d’una escola del Montseny a la qual el ministeri havia enviat una mestra espanyola que no sabia català. La secretària, malgrat ser una persona oberta, que parlava i escrivia anglès i francès, li va respondre: “No, no, no. Porque si la maestra les enseña catalán, después ustedes no me aprenderán el castellano”. Una resposta on el rellevant és aquest possessiu –i colonial– “no me aprenderán”. Ras i curt: per a la concepció ara també constitucional de la nació espanyola, la diversitat lingüística segueix sent una amenaça i una anomalia a liquidar.
9-IX-11, Salvador Cardús, lavanguardia