Espanya cañí -14: privilegis funcionarials

- veure la sèrie ´Espanya cañí´

La ministra Leire Pajín ha de maleir a hores d’ara l’ocurrència de traslladar-se amb els seus pares al Llatzeret de Menorca per fer el primer bany de l’estiu. El Llatzeret és una residència del Ministeri de Sanitata Maó, que avui és reservat en l’època estiuenca per als funcionaris del ministeri a canvi de pocs diners, fet que genera un dèficit traslladat directament al pressupost dels serveis ministerials. Amb la legitimitat que dóna haver denunciat aquestes prerrogatives d’altres èpoques –recordo el meu article en aquest mitjà quan el president espanyol no va saber quant costava un cafè–, em permeto repetir-me en alguns extrems. Els beneficis en espècie solen ser poc transparents, regressius socialment en vista de qui se’n beneficia i amb poc sentit.

El Llatzeret és més barat que els hotels dels voltants. És curiós veure allà tots junts els funcionaris de la capital del Regne, en unes instal·lacions que, si bé s’han beneficiat d’algunes inversions a càrrec del pressupost (naturalment), continuen sent manifestament millorables. D’aquest tipus de beneficis, fins i tot entre funcionaris, se n’acaben beneficiant uns quants: els que coneixen el sistema, saben com i quan reservar plaça i els que menys vergonya tenen. També passa més o menys igual amb la prerrogativa de poder associada a l’assegurança sanitària privada sense cost, com es permet a la Muface amb determinats funcionaris i a les versions que beneficien jutges i militars. Ja és hora que algú m’expliqui per què, si aquest sistema és tan bo, no s’estén a tota la població.

Darrere de totes aquestes compensacions més o menys encobertes hi ha un punt de fet vergonyant, de vegades amb deducció fiscal, de vegades per mitjà de la retribució que és en espècie fiscalment opaca. No voler reconèixer sous competitius i optar per aquestes altres vies és una manera d’amagar l’ou. En tota activitat s’obté un excedent. O se l’apropia el ciutadà i consumidor en termes de menys cost i menys impostos, o se’l queda el productor/administrador en termes de preu més alt i feina més ineficient. Una feina que serà menys estressant, amb més hores al bar, més absentisme i amb vacances subvencionades. Que l’excedent sigui monetari, especialment en els serveis públics, es visualitza molt malament.

Sembla que una societat a la qual li fa por la transparència prefereix aquest tipus de compensacions en espècie, més fosques, que no fan justícia a l’honest servidor de la funció pública, ni permeten un escrutini democràtic de les seves conseqüències. El que no va pagar la ministra, ho va pagar algú. Els preus es veuen; els impostos, no, especialment els indirectes, que són els que més creixen. Les transferències dels contribuents (més impostos) cap als usuaris (preus més baixos) s’han de mirar amb lupa: no només en els complexos turístics ministerials, sinó també en la sanitat entre els usuaris i els contribuents, entre els pensionistes i la resta, entre els que volen que se’ls financi el medicament de fantasia i els que es conformen amb el genèric.

1-VIII-11, Guillem López i Casasnovas, UPF, lavanguardia