´Les màfies sorgeixen a partir de la prohibició´, Juan Gabriel Vásquez

El narcotràfic ha irromput en la vida de novel·lista de Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973) amb la mateixa fúria amb què va irrompre en la seva adolescència, quan era difícil passejar-se per Bogotà sense que l’ona expansiva de cap bomba afectés algú. El ruido de las cosas al caer, la novel·la amb la qual aquest autor establert a Barcelona des del 1999 ha guanyat l’últim premi Alfaguara, dotat amb 123.383 euros, parla d’això, de la violència que qualsevol associa inconscientment a la paraula Colòmbia. “La primera imatge de la novel·la és un record real –explica, assegut a la cafeteria d’un hotel del passeig de Gràcia– de quan estudiava Dret. M’avorria mortalment i m’escapava a un centre cultural, on es podia escoltar poesia amb uns auriculars. Allà, mentre sentia versos, l’home que hi havia davant meu, d’uns 50 anys, va començar a plorar com mai no havia vist plorar un adult. I aquesta és la imatge que em va perseguir. Qui devia ser el personatge que estava ficat en un embolic? Em vaig passar un any esbrinant coses sobre ell, vaig dibuixar un sicari amb una llarga història, però no aconseguia saber de què anava la novel·la. Vaig marxar de Colòmbia el 1996 i mai no havia aconseguit escriure sobre això però, quan fa dos anys van matar a trets l’hipopòtam que havia pertangut a Pablo Escobar, fugit del seu antic zoològic privat, es va desbloquejar de cop tota la meva memòria del que va ser créixeraBogotà en l’època difícil, la de les bombes i els assassinats polítics. Llavors vaig entendre que faria una novel·la generacional, dels que vam néixer amb el negoci, amb la guerra, la il·legalització, Nixon, la DEA i tot el que va implicar”. Per això és la seva obra més autobiogràfica: “Al narrador, Antonio Yammara, el vaig exagerar amb víctimes que jo mateix vaig conèixer, vaig estudiar a la mateixa universitat que ell, i vaig perdre molt de temps als billars del voltant, com ell”.

Vásquez –com han fet recentment Carlos Fuentes o Mario Vargas Llosa– defensa la legalització de les drogues i situa la persecució decretada en contra per Nixon com l’origen de tots els mals que pateix avui Colòmbia. “El consum sempre ha existit, però no sempre hi va haver màfies ni violència, això és producte de la prohibició, com va passar als EUA en l’època de la il·legalització de l’alcohol. Les màfies colombianes sorgeixen a partir del 1970, quan el congrés dels EUA va prohibir la marihuana i, poc després, Nixon va decretar la guerra al narcotràfic i va crear la DEA, l’any en què jo vaig néixer. Era una època de profunda hipocresia i puritanisme. Per mi –que no he vist mai una ratlla de coca– el consum de drogues és una qüestió de responsabilitat individual, l’estat no pot immiscir-se en el que un es fica al cos. Un problema greu de salut pública no hauria de ser-ho d’ordre públic, es torna criminal quan ho prohibeixen i provoquen així una pujada espectacular del preu i, per tant, una rendibilitat enorme que es defensa a punta de pistola”.

El ruido de las cosas al caer afronta la violencia desde una determinada perspectiva: "Hay un aspecto comprobable: el número de muertos, los atentados, el archivo de los telediarios, pero en ninguna parte constan las emociones de la gente que pasó por aquello. Ahí entra el novelista, para mostrar el impacto psicológico del narcotráfico". Mezclado, por ejemplo, con experiencias como la paternidad, "vivida como miedo, la ansiedad que nos genera no poder proteger a la gente que queremos. Es un tema del libro: la vulnerabilidad, la amenaza constante del mundo. Por ello, es una novela post-11-S".

Aunque hay bastante acción, la voz del narrador es reflexiva, pausada. "Es muy intimista, deja constancia de unas emociones. Se ha escrito mucho sobre esto desde un punto de vista externo, hay mucha narconovela barata, mucho thriller tonto... A mí me interesaba la visión desde adentro, del alma". 



No hay malos ni buenos, Vásquez no mitifica la cultura del narcotráfico ni la de la autoridad, sino que refleja una situación caótica. "La ética del novelista te prohíbe condenar moralmente a nadie. El género te pone antídotos, la novela es el terreno de la ambigüedad, neutraliza tus opiniones de ciudadano. Yo quería entender cómo fue que nació el negocio. Ver la diferencia entre aquellos primeros narcotraficantes, unos contrabandistas casi inocentes y artesanales, y la distancia enorme que les separa de las mafias criminales de Pablo Escobar y compañía".

Vásquez ha escrito, además de relatos y ensayos, otras dos novelas: Los informantes irracional-de todo aquello que tuviera rastro de alemán en el país; e Historia secreta de Costaguana (2007), centrada en el encuentro de un colombiano con el escritor Joseph Conrad. Reconoce que El ruido de las cosas al caer presenta una estructura más sencilla que otras obras suyas. "Es más directa, no requiere tantas vueltas de tuerca. Logré hacer las mismas cosas con más economía de medios, en menos páginas. Mi fetiche es El gran Gatsby, de F. Scott Fitzgerald, que tiene 150 páginas, pero sientes que has leído una historia de 300. Quería tratar de hacer eso. Gatsby, por cierto, se hace rico con la prohibición del alcohol, comerciando con eso", sonríe, antes de emprender un nuevo episodio de la agotadora gira por toda Latinoamérica a la que le obliga su premio.

28-VIII-11, X. Ayén, lavanguardia