Safran Foer dedica un capítol al fet que el model actual de les granges –on els animals defequen i moren els uns sobre els altres– origina pandèmies com la grip del pollastre i les seves perilloses mutacions. L’OMS no es pregunta si aquesta pandèmia mutant tindrà lloc, sinó quan passarà. L’autor insisteix: no només hi ha raons morals per canviar de dieta; també de supervivència.
Ni el degustador més conspicu de carns poc fetes i tripes no és immune a la lectura de Comer animales (Seix Barral), de Jonathan Safran Foer. I els qui hagin nascut i viscut a prop de bestiar i estiguin familiaritzats amb les matances tradicionals tampoc no podran oblidar una immersió en les granges industrials com la que proposa l’autor de Tot està il·luminat (Lumen/Columna). Pot ser, esclar, que continuïn menjant carn després (com pretén qui el va llegir per preguntar), però mai no es tornaran a mirar al mural de carnis del supermercat sense que una molesta sensació que alguna cosa no rutlla els ennuvoli el semblant. Comer animales és el relat d’un holocaust animal, una hecatombe moral i de salut pública, que ocorre intramurs des de fa unes quantes dècades.
Tothom sap o sospita que les granges industrials són llocs immunds on passen coses terribles. Són les dimensions el que impacta del seu llibre: és una apocalipsi.
Jo també tenia aquesta sensació que alguna cosa no anava bé, però per descomptat, fins que vaig iniciar la investigació, no vaig descobrir fins a quin punt. Ni qualitativament ni quantitativament no m’imaginava que el problema tingués aquestes dimensions. De la mateixa manera, també pensava que no era bo per al medi ambient, però quan descobreixes, pel que fa a emissions, que les granges industrials són més contaminants que tots els mitjans de locomoció del planeta junts, comences a adonar-te de l’absurditat d’aquest corrent de pensament que fa que et preocupis per la bombeta que compres o el cotxe que tries, quan és irrellevant comparat amb les granges de pollastres.
Els Estats Units és un dels països més carnívors, veritat?
Sí, efectivament.
Aleshores, el canvi d’hàbits que proposa toparà amb dificultats terribles.
És que és un hàbit nou: en gairebé un segle hem multiplicat per 180 el nombre de pollastres que ens mengem per persona, una progressió geomètrica. Però miri, els humans som molt bons canviant de manera ràpida d’hàbits, molt més del que sembla. Al segle passat, si haguessis anunciat que no es fumaria en restaurants ni en llocs públics, la gent t’hauria dit: “No es pot fer, el món es col·lapsarà”. I no.
La mida importa. No s’empatitza igual amb el patiment d’una vaca que amb el d’una gamba.
Plantegiu-ho en termes de patiment. Es necessiten 220 pollastres per obtenir la carn d’una vaca; potser l’elecció lògica sigui que pateixi una vaca i no 220 pollastres.
La moral és un luxe de la prosperitat. Aquí, després de la Guerra Civil, els nostres pares van treballar des de nens per tirar endavant. La crida moral que fa el seu llibre està dirigida als països pròspers o a tots?
Hi ha tantes maneres d’enfrontar-se a una pregunta així… Una podria ser: a curt termini, la Xina sembla que s’està espavilant per alimentar gent de manera bastant barata, i sens dubte no podem demanar a un país que no prosperi. No és lícit dir-li “no facis el que jo faig des de fa un segle”. Però hi ha una altra manera de veure-ho: és molt més barat ser vegetarià, com a individu i com a cultura, i a sobre és més sa pel que fa als efectes en la despesa de sanitat. De fet, no és com si robessis un banc i diguessis a l’altre: “Jo ho he fet, però tu no robis perquè he descobert que està malament”. Ens estem robant a nosaltres mateixos.
Arran de la prohibició dels toros, un assumpte molt menys greu que les granges industrials, els defensors de la festa afirmaven que el toro de lídia s’extingiria. Això es pot aplicar als animals que mengem.
Bé, segurament ningú no va a les corrides de toros per assegurar-se que es perpetua l’espècie, de la mateixa manera que no crec que la gent mengi hamburgueses perquè les vaques sobrevisquin. Jo almenys tinc la sensació que podem viure sense aquestes criatures Frankenstein, animals que hem creat per alimentar-nos, que són incapaços de caminar, de reproduir-se, i que en bona mesura estan malalts.
El món és avui més transparent. Creu que aquestes granges sense finestres podran mantenir el seu secret molt de temps?
La pregunta és si la gent vol saber-ho. La gent vol saber què passa a Guantánamo o vol llegir els cables de Wikileaks, però no vol saber d’on ve el que menja: jo he vist gent que agafa el meu llibre, mira de què va i el torna a posar a la taula...
Doncs ha estat un best seller…
Sí. Hi ha esperança.
Sempre que s’aborden aquests debats d’ètica de civilització i de sostenibilitat, ens aturem a les portes del que és tabú: som 7.000 milions. Fins i tot sent perfectes i mediambientalment responsables, és dubtós que el planeta ho suporti.
Té tota la raó. Sí, sens dubte, som molta gent, ningú no li traurà la raó en això, i aquest és el gran problema. Qualsevol altre problema que et plantegis està molt per sota d’aquest. Però resulta molt difícil dir alguna cosa sobre aquest assumpte. Si s’hi fixa, hi ha molts temes dels quals tothom parla o vol opinar, hi ha temes amb què la gent comença a sentir-se incòmoda, com ara l’avortament, i hi ha temes dels quals és gairebé impossible parlar, i entre aquests es troben la carn i el volum de població.
I van units.
Exactament.
A Occident hi va haver i hi ha molta oposició al control de la població, com el de la Xina. S’atreviria a fer un llibre sobre aquesta qüestió?
Algú hauria de fer aquest llibre, esclar, però no sé si sóc jo. El problema de la població va lligat al de l’opulència, a la idea que més és millor, que sempre en volem més, i això és molt complicat modificar-ho.
El seu llibre està escrit com una metralladora, no dóna treva al lector, amb tota classe de dades aterridores. Va treballar molt l’estil?
Vaig intentar que el llibre fos útil en tot moment i, alhora, que fos honest, cosa que implicava el risc que els lectors t’abandonin a la meitat. La violència i la crueltat són presents d’una manera implacable i perpètua en el que explico de les granges, però li asseguro que he mantingut una distància prudencial.
5-VI-11, P. Vallín, lavanguardia