Anna Hazare, un nou Gandhi contra la corrupció

El fantasma de Gandhi i el fantasma de la plaça Tahrir sembla que s’hagin conjurat perquè el Govern indi no pugui aclucar l’ull. Anna Hazare, un taciturn activista gandhià entossudit en una creuada anticorrupció, s’ha convertit en el malson d’un altre septuagenari no menys discret, el primer ministre Manmohan Singh.

Dimarts al matí, quan Hazare es disposava a complir la promesa que va fer de començar una vaga de fam a Delhi, acompanyat per milers de seguidors, el van enviar a la presó. L’arrest es va poder veure en directe per desenes de canals de notícies.

 

La subsegüent mobilització ciutadana ha agafat per sorpresa Singh i el ministre de l’Interior, P. Chidambaram. Conscients de l’error –propi d’un govern de guàrdia, el timoner del qual a l’ombra, Sonia Gandhi, fa dues setmanes que està convalescent als EUA–, van intentar posar-hi remei. Però el Partit del Congrés fa molt que va oblidar el manual de resistència de qui va ser el seu líder, Mahatma Gandhi. En canvi, Hazare, davant la sorpresa dels seus carcellers, es va
negara abandonar la presó mentre no s’autoritzés la seva protesta. I encara és allà, 48 hores després, voluntàriament rere els barrots, mentre es repeteixen per tot l’Índia manifestacions de suport que la televisió segueix de manera generosa, ininterrompuda i entusiasta. Les vendes de gorres gandhianes s’han multiplicat per 300. I Singh està cada vegada més entre l’espasa i la paret.

El segon assalt de la vaga de fam d’Anna Hazare té com a objectiu que l’Índia adopti –després de deu intents fallits en 40 anys– una llei del Defensor del Poble amb amplis poders per combatre la corrupció. Hazare ja va mostrar la capacitat de convocatòria que té a l’abril, amb una primera vaga que va abandonar després de la promesa del Govern de tramitar la llei. Encara que el comitè format per cinc ministres i cinc representants de Hazare ha anat molt més lluny del que es podia imaginar fa només uns mesos, el Govern no cedeix en determinats punts. Per exemple, ni el primer ministre ni els jutges no podrien ser investigats. És a dir, que ses senyories no legislin contra ells mateixos, quan una quarta part dels diputats estan encausats per diferents delictes.

Certament, la democràcia índia no és l’Egipte de Mubarak. Ni la Tunísia en què un venedor ambulant es va cremar com un bonze. Però a l’Índia no cal ni combustible ni guspires. Els humiliats són centenars de milions: són els que han de subornar per no ser importunats o per obtenir serveis bàsics. O els que fan cues interminables a bancs públics, on sembla que treballin només un de cada cinc treballadors. Hazare, que va ser venedor de flors i conductor de l’exèrcit, coneix de prop aquestes frustracions. I la seva austeritat és real. Amb 74 anys viu d’una pensió misèrrima en una habitació de nou metres quadrats annexa al temple del seu poble. La seva perseverança va aconseguir, fa sis anys, que s’aprovés la llei del Dret a la Informació, vista finalment com un dels grans èxits de la primera legislatura de Singh. Ara el repte és més gran.

La corrupció, abans sota la catifa, centra des de fa un any el debat polític. El tret de sortida el van donar els multimilionaris Jocs de la Commonwealth, en què Delhi va guanyar la medalla d’or al malbaratament i l’apropiació
indeguda. El clima Hazare ha fet que el president del comitè organitzador acabi a la presó. Va posar la cirereta la revelació d’un auditor general que l’atribució fraudulenta de llicències de telefonia havia provocat milers de milions d’euros de pèrdues a les arques públiques.

18-VIII-11, J.J. Baños, lavanguardia