´Crisi i/de lideratge polític´, Xavier Sala i Martín

Recorden allò de “no es una crisis, sólo una leve desaceleración”? Després de negar-ho durant mesos, així era com el Govern començava a admetre, tímidament això sí, que Espanya estava en recessió. Veient tot el que ha ocorregut des d’aleshores, aquella frase sembla un acudit dolent, però és el símbol del que ha passat: som on som perquè els polítics han comès errors monumentals.

En medicina hi ha diferents tipus de malalties: respiratòries, cardiovasculars, motrius, càncers... Per a cada una d’elles hi ha un diagnòstic precís i un tractament específic. Tothom sap que no s’ha d’aplicar la mateixa cura a diferents malalties. Doncs bé, en economia també hi ha diferents tipus de crisis: crisi de demanda, crisi d’oferta, crisi d’excés de deute... Cadascuna exigeix una diagnosi correcta i un tractament específic. Les crisis de demanda causades per una reducció de la despesa privada es poden solucionar amb augments de la despesa pública. Les d’oferta s’arreglen reformant les estructures productives que limiten la productivitat (reformes educatives, reguladores, financeres, laborals...). Les crisis d’excés de deute se solucionen reduint la necessitat de demanar prestat.

De quina mena era la crisi que va començar el 2007? Doncs bé, recordeu que veníem d’una bombolla immobiliària que va tenir dues conseqüències importants. La primera és que el sector privat, principalment les famílies, les empreses constructores i el sector financer, s’havien endeutat molt: les famílies havien comprat habitatges massa cars amb l’esperança que el seu preu continuaria pujant. I els bancs s’havien endeutat (o, si volen utilitzar l’argot modern, palanquejat) per poder recollir els beneficis que prometia el crèdit a un sector immobiliari insaciable. Quan va esclatar la bombolla, uns i d’altres es van quedar amb deutes extravagants difícils de pagar. La crisi era, doncs, d’excés de deute.

La segona conseqüència de la bombolla va ser la complaença: mentre les coses anaven bé, ningú no s’adonava que la productivitat de l’economia no augmentava i no es feien les doloroses reformes que havien de preparar el terreny per a quan desaparegués la ganga de la construcció. A la crisi d’excés de deute se li sumava, doncs, una crisi d’oferta o manca de productivitat. El problema va sorgir quan, en lloc de tractar-la com una crisi de deute amb manca d’oferta les autoritats, animades pel fantasma d’un Keynes que havia ressuscitat misteriosament amb la recessió, la van tractar com si fos de demanda: Keynes es va fer famós als anys 30, quan va diagnosticar que la gran depressió del 29 era una crisi de demanda i va recomanar l’augment de la despesa pública finançada amb deute.

Des d’aleshores, els seus seguidors pensen que totes les recessions són de demanda i sempre recomanen augmentar la despesa pública. És possible que la del 1929 fos una crisi de demanda, però això no vol dir que totes les crisis ho siguin! En qualsevol cas, el 2008 tots els governs del món es van dedicar a augmentar la despesa pública.

Però, ai las, la crisi no era de demanda sinó d’excés de deute. I com que els ingressos fiscals havien caigut, l’increment de despesa que ens havia de salvar només es podia fer a base d’endeutar-se. El deute públic es va disparar i ens vam trobar en una situació paradoxal i esquizofrènica, ja que una crisi d’excés de deute s’intentava solucionar amb (sisplau, no rigueu)... més deute! Era com tractar l’alcoholisme amb dosis intensives de vodka!

No fa falta ser gaire llest per veure que aquesta bogeria només podia empitjorar les coses i, naturalment, les coses van empitjorar. I és que també es va escampar la burda idea que els mercats no funcionen i que l’Estat ha d’intervenir massivament, i això va portar els governs a voler rescatar tothom que no podia pagar els seus deutes, des de bancs fins a governs amics. Ho feien com si els seus recursos fossin il·limitats tot i que, en realitat, no tenien ni un euro i tot el que gastaven en rescats no feia més que augmentar el deute públic. I així fins que va arribar el dia en què els senyors que els deixaven diners van dubtar de la seva capacitat de tornar-los. Primer van dubtar dels governs perifèrics de Grècia, Irlanda i Portugal. Després de dos països majors com són Itàlia i Espanya. Ara apareixen dubtes sobre França i els Estats Units. Aviat desconfiaran d’Alemanya.

Fixeu-vos que (Irlanda i Grècia a part) els creditors no dubten que els països tinguin prou diners. Tothom sap que als Estats Units hi ha prou dòlars per pagar el que calgui. Desconfien de la capacitat política dels seus líders d’apropiar-se d’aquests recursos per pagar els deutes. Els problemes no van arribar als Estats Units fins que demòcrates i republicans van joguinejar amb la insolvència intentant obtenir rèdits electorals curtterministes. A Espanya, no només dubten de la capacitat del Govern actual (que fa trampes quan diu que redueix el dèficit quan el que fa és passar-lo als governs autonòmics i locals) sinó també de Rajoy, que afirma il·lusament que imposarà un pla d’austeritat sense dolor. Com que això és una quimera (l’austeritat comportarà dolor), els mercats no creuen ni que les eleccions del 20-N solucionin el problema.

Estem, doncs, davant la desconfiança en una classe política que va errar en el diagnòstic, va aplicar remeis equivocats i ara es mostra incapaç de trobar solucions tot arribant a acords creïbles. La crisi de deute ha posat de manifest, doncs, una preocupant manca de lideratge polític.

17-VIII-11, Xavier Sala i Martín, Universidad de Columbia, UPF y Fundació Umbele www. salaimartin. com, lavanguardia