´Desequilibri al súper´, Francesc-Marc Álvaro

Al supermercat, una noia de vint-i-tants amb un avi. La missió és comprar per la seva casa i per la del vell. La néta –amb un tatuatge espectacular a l’esquena i el cabell curtíssim– mena el carretó mentre el veterà s’ajuda amb un bastó per caminar enmig de totes les ofertes multicolors. El primer que sento: “Escolta, iaio, no vagis al pa fins que sortim, ho entens, oi? No vagis al pa encara, vine amb mi; entesos?”. L’home, pantalons de color de gos com fuig i camisa blavosa d’abans de totes les guerres, va dient que sí, sense acabar les frases. Davant dels prestatges de les olives, es produeix el gran debat: “Iaio, també en vols, d’olives? Negres o verdes? Jo, per casa, les agafo negres”. El vell –ara sí l’entenc perfectament– diu: “Negres, que són més bones”. Però, llavors, la néta s’investeix de metgessa i sanadora i guia espiritual d’aquell home: “Em sembla que les olives no et van gaire bé per a la pressió, millor no les agafem”. El rostre de l’avi és un poema. No diu res i camina cap a l’àrea de les cerveses, a la recerca d’un miratge de llibertat. La veu de la filla de la seva filla (o del seu fill, això no ho sé) s’escolta per tot el passadís, enmig dels pots de tomàquet fregit i les patates fregides: “On vas ara? No pots parar ni un minut? Cauràs i haurem de córrer; iaio, atura’t!”. El vell, finalment, fa cas.

Pel cantó oposat del supermercat, va fent un jove –calça curta, samarreta de tirants i perilla de dj enrotllat– que porta de la mà un nen de dos o tres anys que llueix un casc de ciclista vermell i més gros que tot ell. El progenitor, sense cistell ni carretó, s’atura davant d’unes lleixes i fa la pregunta del milió a la criatura: “T’agrada el cuscús?”. El nen no diu ni ase ni bèstia, i jo estic a punt de proposar, per l’altaveu de les caixeres del supermercat, que l’avi que he vist fa cinc minuts sigui adoptat pel pare jove mentre l’infant que és tractat com un adult passa a ser educat per la néta expeditiva. Em sembla que així contribuiré, modestament, a refer l’equilibri còsmic que ara, davant del meus ulls, és més que magre. El pare ho consulta tot amb el fillet, que, pel que veig, encara no és gaire conscient de la possibilitat d’instaurar fàcilment la seva tirania; temps al temps. El moment més interessant arriba davant de les galetes: “Què et sembla, guapo, les agafem amb doble de fibra o ens emportem les normals?”. Reprimeixo, no sé com, les ganes d’aplaudir. A la cua de les caixes, l’avi fa un intent d’escapar del control de la néta, en direcció als gelats. La veu de la sergent trona: “Iaio, quiet! Res de gelats! Sempre em fas la mateixa comèdia!”. Les caixeres, que en veuen de tots colors cada dia, van fent sense immutar- se.

El nen, ensinistrat amb ganes des que el van parir, assenyala l’exhibidor dels xiclets i el pare és fidel al seu guió: “De maduixa, menta o tropical, rei?”.

2-VIII-11, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia