On va un president que perd les eleccions? I un alcalde que decideix no tornar a presentar-se al seu municipi? I el conseller d’un govern autonòmic que deixa el càrrec? La resposta és oberta, però hi ha una destinació que es repeteix: el Senat, el Valle de los Caídos, segons la broma que circula ara en els grupets polítics i periodístics, davant l’últim moviment de barons territorials als seus bancs; arriben els que van perdre les eleccions autonòmiques del 22 de maig –els socialistes Francesc Antich a les Balears, José María Barreda a Castella la Manxa, Tomás Gómez a Madrid, Óscar López a Castella i Lleóo Javier Fernández a Astúries–, que s’han vist compensats amb un escó de senador, mentre que els que les van guanyar –els populars Dolores de Cospedal a Castella la Manxa o José Antonio Monago a Extremadura–
deixen la Cambra Alta per la presidència del govern autònom. El moviment és d’anada i tornada. Després de quatre legislatures com a alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote es retira i el PP l’envia al Senat, on ja va estar als 90. I també serà senador el secretari d’organització del PSOE, Marcelino Iglesias, que deixa la política autonòmica després de dotze anys com a president d’Aragó.
El Senat és el comodí perfecte perquè els partits recol·loquin les seves peces al tauler institucional, i aprofiten la renovació parcial d’aquesta Cambra que es produeix després d’unes eleccions autonòmiques. Els 17 parlaments regionals elegeixen en total 56 senadors, a raó d’un per autonomia i un altre més per cada milió d’habitants del seu territori. Després del 22-M van entrar en joc 33 escons, que han designat les tretze autonomies que han celebrat eleccions. Catalunya, Andalusia, Galícia i el País Basc van renovar els altres 23 senadors quan van celebrar les eleccions als seus respectius parlaments.
Aquests 56 senadors de designació autonòmica suposen un 20 per cent dels 264 senadors de la Cambra Alta –els restants 208 es renoven quan hi ha eleccions generals, mitjançant les candidatures al Senat–. Tanmateix, donen per a molt: per jubilar amb dignitat dirigents històrics, per promocionar líders territorials que preparen l’assalt a una presidència autonòmica o per a alts càrrecs que canvien d’una administració a l’altra, que passen del partit al govern o que es veuen
descavalcats i han d’esperar que arribin temps millors. Per a ells, la Cambra Alta és el refugi temporal perfecte. Allà hi ha Gerardo Camps, que després de ser vicepresident econòmic en l’anterior Govern valencià es va quedar fora de l’actual, i des de juny és senador per les Corts valencianes; però només per uns mesos, ja que la previsió és que vagi en una llista del PP al Congrés. La ministra Leire Pajín també serà candidata en les generals, però renuncia a ser senadora: per a uns mesos que li queden a la Cambra Alta s’estalvia el tràngol de fa dos anys, quan el PP va boicotejar la seva designació com a senadora en les Corts valencianes i la va retardar diversos mesos, després d’amenaçar-la de fer-li passar un examen.
Els partits hi posen i hi treuen senadors segons els convé. Marcelino Iglesias acaba d’heretar el lloc de senador per Aragó que la legislatura passada el PSOE va cedir al PAR, que llavors era el seu soci en el Govern autonòmic. I entre els senadors, hi ha també molts pluriocupats: és habitual que els quadres territorials dels partits compatibilitzin la tasca d’oposició a la cambra autonòmica amb un escó en el Senat, que els dóna projecció a la regió i alhora presència a Madrid. Ho fan tots els que poden, i els que més poden són PP i PSOE, encara que després es retreuen mútuament que els dirigents autonòmics no tinguin dedicació plena al territori. Amb aquest argument rebutja anar al Senat el socialista Guillermo Fernández Vara, que després de perdre la presidència de la Junta d’Extremadura vol dedicar-se “en exclusiva” a la regió.
31-VII-11, S. Hinojosa, lavanguardia
