Quan hi ha milers d’indignats que afirmen que el causant de tots els problemes que ens afligeixen no és una crisi, sinó el sistema, diuen una cosa tan bàsica com que si no es tracten les arrels, si les causes persisteixen, produeixen les mateixes conseqüències.
Però de quin sistema parlem? Molts en dirien capitalisme, però això és poc útil, ja que hi ha molts capitalismes. Cal partir del que es viu com a crisi per entendre que no és una patologia del sistema, sinó el resultat d’aquest capitalisme. Encara més, la crítica s’estén a la gestió política. I sorgeix en el context d’una Europa desequilibrada per un sistema financer destructiu que condueix a la crisi de l’euro i suscita la desunió europea. Al llarg de les dues darreres dècades, s’ha constituït una mena de capitalisme global dominat per institucions financeres (els bancs només en són una part) que viuen de produir deute i cobrar per produir-lo. A fi d’augmentar els guanys, les financeres creen capital virtual per mitjà de derivats i es fan préstecs les unes a les altres, de manera que incrementen el capital circulant i, per tant, els interessos a percebre. De mitjana, a Europa i els EUA els bancs només disposen d’un 3% del capital que deuen i es considera que són solvents si arriben al 5%. L’altre 95% circula de manera incessant i es dilueix en múltiples creditors i deutors relacionats per un mercat volàtil molt poc regulat. Es diu que unes transaccions en compensen d’altres i el risc es reparteix. Per cobrir-se s’asseguren, però les companyies d’assegurances també deixen el capital que haurien de reservar. Tranquils, perquè es pressuposa que en darrer terme l’Estat (o sigui, nosaltres) eixuga les pèrdues a condició que siguin prou grans. L’efecte pervers d’aquest sistema, que operen xarxes informàtiques per mitjà de models matemàtics sofisticats, és que com més capital deixen, encara que no hi hagi garanties, més rendible és (per a les financeres i els seus financers). I aquí entra un altre factor: el model consumista que busca el sentit de la vida tot comprant-la amb préstecs.
Com que la inversió més gran de les persones és casa seva, el mercat hipotecari (alimentat amb interessos reals negatius) es va convertir en xauxa i va estimular una indústria immobiliària especulativa i desmesurada, que va depredar el medi ambient, que es va alimentar de treballadors immigrants i de diners que li havien deixat a cost zero. Tenint en compte aquesta bonança, no van quedar gaires emprenedors que apostessin per la innovació. Fins i tot empreses tecnològiques, grans o petites, van fer servir el negoci com a base per revalorar-se al mercat borsari. El que era realment important no eren els beneficis de l’empresa, sinó el valor capitalitzat. La màxima aspiració de molts innovadors era que els compressin. La clau d’aquesta piràmide especulativa era la imbricació de tot aquest deute, de manera que els passius es convertien en actius per garantir altres préstecs. Quan els préstecs no es van poder pagar i van començar les fallides d’empreses i persones, aquestes fallides es van propagar en cadena fins que van arribar al cor del sistema, les grans companyies d’assegurances. Davant el perill que es col·lapsés el sistema sencer, els governs van salvar bancs i financeres.
Quan el crèdit a les empreses es va assecar, la crisi financera es va convertir en industrial i d’ocupació. Aleshores, els governs van assumir el cost de l’atur i de la reactivació econòmica. Com que apujar impostos no dóna rèdit polític, van demanar préstecs als mercats financers. Això va fer que el deute públic, que ja era molt elevat, augmentés. Com més especulatives eren les economies (Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, Espanya) i els governs miraven més a curt termini, més despesa públicai més deute hi havia. Com que el deute era en euros, els mercats, que comptaven amb la UE, van continuar fent préstecs. El resultat va ser la crisi fiscal de diversos països amenaçats de suspensió de pagaments. La crisi fiscal es va convertir en una altra crisi financera quan l’euro es va posar en qüestió i la prima de risc va augmentar als països sospitosos de futura insolvència. I com que el deute dels països estava en mans de bancs alemanys i francesos, calia salvar els països per salvar els bancs. La condició ha estat imposar l’austeritat en despesa social i la reducció en empreses i ocupació del sector públic, amb pèrdua de sobirania econòmica de diversos països, Espanya també. I així s’arriba als acomiadaments, a l’augment de l’atur, a la reducció salarial i a les retallades de serveis socials, que coexisteixen amb guanys sense precedents per al sector financer. És evident que hi ha unes quantes caixes i bancs que cal posar en ordre, però s’intervenen, es venen i llestos. Per això no és crisi per al sistema, perquè el capital financer en surt guanyador a costa d’imposar la crisi a persones i governs. De passada, es disciplina els sindicats i els ciutadans. I així la crisi es converteix en crisi política.
Perquè l’altra característica clau del sistema no és econòmica, sinó política. Es tracta de la ruptura del vincle entre ciutadans i governants. “No ens representen”, diu molta gent. Els partits viuen entre ells i per a ells. La classe política és una casta amb un interès comú: mantenir el repartiment de poder mitjançant un mercat politicomediàtic cada quatre anys. S’autoabsol de corrupteles i abusos mitjançant la designació política de la cúpula del poder judicial.
D’aquesta manera, quan el poder polític ja el tenen assegurat, pacten amb els altres dos poders: el financer i el mediàtic, que estan profundament imbricats. I mentre l’economia del deute vagi marxant i la comunicació es controli, la gent fa la seva i no se’n preocupa. Aquest és el sistema. I per això pensaven que eren invencibles. Fins que la comunicació es va fer autònoma i la gent s’hi va implicar. Aleshores, totes dues plegades van perdre la por i es van indignar. On van? Cadascú en té una idea, però hi ha temes comuns: que els bancs paguin la crisi, control de polítics, internet lliure, una economia de la creativitat i una forma de vida sostenible. I, sobretot, reinventar la democràcia sobre valors de participació, transparència i rendició de comptes al ciutadà. Perquè, com deia una pancarta, “no és crisi, és que ja no t’estimo”.
30-VII-11, Manuel Castells, lavanguardia