Les eleccions generals se celebraran en una data, el 20 de novembre, que estarà precedida per la publicació de dades econòmiques importants, com el PIB o l’evolució de l’ocupació en els mesos d’estiu, que podrien beneficiar el PSOE. Els bons resultats que està tenint el turisme presagien un informe en el qual destacarà un descens de l’atur superior a l’actual.
No tenia el suport dels grans empresaris per a arribar al març del 2012; no podia continuar disposant del vot de CiU en els moments clau; Alfredo Pérez Rubalcaba li exigia l’avançament; l’euro segueix ballant i les dades subterrànies de l’economia fan témer als analistes que Espanya torni a estar en recessió el primer trimestre del 2012. Escac i mat.
Embolicat en un núvol de tristesa, José Luis Rodríguez Zapatero va fer ahir el pas a què estava condemnat des del dia (12 de maig del 2010) en què, empès per la matèria fosca de l’univers financer, va travessar la porta de Tanhäuser firmant decrets que el socialisme mediàtic mai no hauria imaginat: prolongació de l’edat de jubilació als 67 anys, ajustament a la baixa del sistema de càlcul de les pensions, reducció del sou dels funcionaris públics, retirada del xec-nadó i del bo fiscal de 400 euros... Intervingut pel Directori Europeu, Zapatero va deixar de ser Zapatero. D’acord amb el signe dels temps, el president es va reinventar en vint-i-quatre hores com a esforçat gestor de l’ortodòxia econòmica, abrigant l’esperança d’arribar viu –civilment viu– al final de la legislatura.
No ha pogut ser. Li han faltat quatre mesos per assolir el més personal dels seus objectius: tornar a Lleó, a les jornades de pesca que l’esperen als rius del poeta Antonio Gamoneda, sense veure’s obligat a la interrupció voluntària de la legislatura. Això ajuda a explicar el núvol de tristesa ahir a laMoncloa. Zapatero se’n va sense el salconduit que desitjava; un certificat clar i sense arrugues.
M’explico, ja que l’assumpte és una mica delicat. Espanya és un país singular. Des de fa més de trenta anys, Espanya és un país democràtic amb alguns costums africans. Des de 1977 (en realitat, des de 1939), tots els seus presidents, amb l’única i breu excepció de Leopoldo Calvo Sotelo, han assolit el poder sense gaire domini dels idiomes i amb una estranya dèria per la baraka rifeña. Amb l’esmentada excepció de l’home tranquil de Ribadeo, que parlava anglès i tocava el piano, tots els altres s’han sentit invulnerables, tard o d’hora. Guerrers a prova de bala. El revers d’aquesta llegenda és el final accidentat de gairebé tots els mandats. Adolfo Suárez es va veure obligat a dimitir amb un fons de sabres esverats; Felipe González va acabar declarant com a testimoni per l’assumpte dels GAL, i a José María Aznar van intentar buscar-li les pessigolles (judicials) per l’aventura de l’Iraq. Coneixedor del costum, Zapatero va decidir dur a terme el programa de sanejament que li exigia la cancelleria de Berlín, tenint molta cura dels suports fàctics. Va prendre precaucions. Davant la impossibilitat d’arribar a grans acords amb el Partit Popular, va decidir sotmetre les línies bàsiques de la seva política a la supervisió d’una cambra corporativa formada per les principals empreses del país. Fa unes setmanes, algunes d’aquestes grans empreses el van fer arribar, amb gran discreció, el missatge que ja n’hi havia prou. Li demanaven, pel bé d’Espanya, que avancés les eleccions a la tardor. Ahir mateix, uns minuts després de l’anunci presidencial, el màxim directiu del Banco Bilbao Vizcaya, Francisco González, emetia un comunicat de satisfacció pública. Dos dies abans, el Banco de Santander enviava un senyal als sans-culotte del 15-M, acceptant donar un respir als hipotecats amb greus problemes per al pagament. El termòstat espanyol té uns mecanismes de regulació complexos.
Res no és exactament el que sembla a Espanya. Aquesta és una de les grans lliçons que un pot aprendre a Madrid. El país està malament i anem a una campanya electoral en la qual els dos grans partits faran veure que el malalt pot curar-se sense passar més pel quiròfan. Aquest serà el missatge de Mariano Rajoy (ja ho va dir ahir: “No faré retallades socials”), i aquesta és la música de Rubalcaba amb la seva complicitat jacobina amb el 15-M. Ningú no s’ho creu, però aquesta mentida –perquè es tracta d’una gran mentida– és el que la gent vol sentir. Les retallades amb afectació social són cosa dels catalans, diuen. Mireu, mireu, com les gasta la despietada burgesia catalana. Espanya i el seu termòstat són així.
30-VII-11, agcs/Enric Juliana, lavanguardia
