Havia d’arribar aquest dia. Fa dècades, molts barcelonins van instaurar el costum d’anar a menjar a restaurants mexicans “però que no piquin, eh!”. Fins al punt que, a Barcelona –i a tot Catalunya, per imitació– avui les enchiladas no han vist els chiles ni en pintura. Barcelona és la ciutat on els restaurants han reduït tant i tant l’all i el vinagre del gaspatxo que en molts llocs directament no n’hi posen, com si all i vinagre no en fossin elements imprescindibles. Barcelona és la ciutat on les patates braves han deixat de ser braves per convertir-se en emasculades, servides amb salsa dolceta –i de color rosa!– que n’és la pura contradicció. Quan els cuiners indis arriben aquí, el primer que aprenen és a anul·lar el picant obligat de molts dels seus plats, perquè els catalans ja troben picant fins i tot el quètxup. Barcelona és la ciutat on, al cap de dos dies d’inaugurar-los, els restaurants italians deixen de cuinar la pasta al dente perquè els catalans la troben dura, acostumats a fer malbé la pasta a còpia de rebullirla. En una ciutat gastronòmicament tan degenerada era inevitable que un dia algú decidís que demanar steak tartare és cool però, com que la carn crua li fa fàstic, demana al cambrer que l’hi faci a la brasa. El cambrer, esclar, per comptes de dir-li que passat per la brasa esdevé una hamburguesa, acota el cap i serveix al client el suposat “steak tartare a la brasa”. Calculo que a aquestes alçades, quan n’hi demanen, el cambrer ja deu preguntar: “I l’steak tartare, senyor, com el vol? Poc fet, al punt o molt fet?”. “Molt fet, sisplau. No el suporto cru!”, contesta el client mentre centrifuga el vi de la copa.
20-VII-11, Quim Monzó, lavanguardia