Per què la premsa groga no va quallar a Espanya? Potser perquè exigeix una cosa que la gent que en aquest país seria compradora ideal d’“un tabloide” no està disposada a fer cada dia. Ho pot fer de tant en tant, però no per costum. Llegir. Fins i tot el diari més escombraria del món, el més groc entre els grocs, el que porta titulars en vermell i una sola paraula a la portada, fins i tot aquest exigeix llegir la continuació en pàgines interiors. Quan els dispendiosos promotors de Claro, el projecte més important entre els que conec de premsa groga a Espanya, van prendre com a exemple el Bild alemany, hi havia una cosa que pot semblar xocant i fins i tot ofensiva, i és que fins i tot el Bild germànic exigeix ser llegit. Hi ha un esforç, per mínim que sigui, per a una activitat del tot insòlita: llegir frases completes que, per molt simples que siguin, consten de subjecte i complement, i en el cas alemany amb subordinades fins que arribes al verb. Va fracassar. I com no havia de fracassar entre nosaltres!
Una cosa que porti lletra impresa és difícil que sigui de masses en aquest país. Fins i tot els setmanaris més llegits, tipus Hola, ho són perquè es componen de fotografies, i els textos es limiten a il·lustrar les imatges. Per això va triomfar la ràdio en el seu moment i per això ara arrasa la televisió. No exigeix ni el més mínim esforç; fins i tot el comandament funciona amb un dit i sense moure’s del lloc. En altres paraules, que la premsa groga planteja alguns interrogants que no es poden despatxar amb frases fetes, i un d’ells, fonamental, és el de l’opinió pública. Fins on arriba la credulitat de la ciutadania? On és el límit de l’allò que es pot arribar a empassar un lector? Permeteu-me el sarcasme: mentre estigueu acostumats a llegir, no hi ha res perdut definitivament.
Es pot manipular l’opinió pública de la mateixa manera, és a dir, amb la mateixa facilitat, des d’una premsa groga que a través d’una cadena televisiva? Jo crec que no, perquè l’impacte de la pantalla és molt superior i amb prou feines hi ha elements de distanciament –valgui la pedanteria brechtiana– entre el que es veu i l’encegament que produeix. Nosaltres no tenim cap problema de premsa escombraries de masses, però sí de televisió escombraries, i aquí és on entrem al cor de l’assumpte. Si hi ha cap prova contundent de la fragilitat, per no dir inexistència, d’opinió pública a Espanya és la impossibilitat d’abordar la televisió escombraries i les falsedats manifestes en les informacions.
16-VII-11, Gregorio Morán, lavanguardia