Abans que res, vull que els nostres representants –polítics i funcionaris a qui hem alliberat perquè gestionin els nostres assumptes col·lectius– entenguin i acceptin que els diners que els confio, com a pagament dels meus tributs, són meus. Aquests diners són la meva contribució a la vida en comú, o, si ho prefereixen, la meva quota d’afiliat a la societat que he concertat amb els meus conciutadans. Els meus diners –els nostres diners, perquè això val per a tots– han de ser tractats sota aquesta condició fonamental i qualsevol altre tractament seria contrari als nostres drets com a contribuents.
Vull que ho tinguin en compte quan ens demanin els impostos, en lloc de tractar-nos com si els diners fossin seus. Vull que ens justifiquin prèviament per a què es necessiten. Que ens donin garanties que s’utilitzaran d’acord amb aquestes necessitats i no per a d’altres objectius no pactats. Vull que es gastin amb prudència. Que ens en passin comptes de manera continuada, explicant amb transparència en què s’estan gastant. I posats a fer, que ens agraeixin l’esforç, sobretot en aquests temps de dificultats.
Aquests darrers anys, l’antipatia cap als impostos els havia apartat de l’escenari públic, oblidant que el benestar d’Europa s’aguanta perquè Alemanya, Àustria i els països nòrdics porten quaranta anys pagant deu punts més que nosaltres. Ara, la crisi els situa de nou al centre del debat, però em temo que no s’atendrà cap de les exigències que he plantejat.
15-VII-11, Rafael Nadal, lavanguardia