Alfredo Pérez Rubalcaba va protagonitzar aquest cap de setmana passat una segona aproximació al tema al primer acte que va fer com a candidat del PSOE a la presidència del Govern; hi va anunciar un gir a l’esquerra basat en l’augment d’impostos, perquè paguin més els que més tenen. El paquet inclou el sorprenent anunci de la reintroducció de l’impost
sobre el patrimoni, que va presentar com un impost de les grans fortunes, provocant l’aplaudiment entusiasmat dels seguidors socialistes. En realitat, l’impost sobre el patrimoni va ser eliminat fa tres anys pels mateixos socialistes perquè no el pagava gairebé cap dels poderosos per als quals s’havia pensat: els grans patrimonis estan protegits per paraigües legals de tota mena.
Només el pagaven les classes mitjanes estalviadores, les que han acumulat un patrimoni modest a partir del propi salari. Pagaven els que davant d’Hisenda tenen un patrimoni tan transparent com el sou; és a dir, els mateixos que paguen pels rendiments del seu treball a través de l’IRPF. Per què ara hauria de ser diferent? En plena crisi, l’única diferència que se m’acut és que els petits patrimonis, els que neixen de l’estalvi salarial, no són rendibles, generen més despeses que ingressos, i per pagar l’impost algunes famílies hauran de vendre. Malvendre, és clar.
15-VII-11, Rafael Nadal, lavanguardia
