Francisco Silvela va ser un home eminent. S’ha dit d’ell que tenia uns dots intel·lectuals extraordinaris, amb els quals va destacar com a polític, en el seu ofici d’advocat i com a historiador i literat ocasional. Nascut a França, de mare francesa i en una família d’arrelam liberal que va conèixer l’exili, va participar en l’intent regenerador del general Polavieja, va assolir la presidència del Govern i es va retirar aviat amb sensació de fracàs. Potser hi va contribuir la seva arrelada desconfiança envers la vitalitat del país, posada en relleu en un famós article titulat “Sin pulso”, que va publicar a El Tiempo pocs dies després que es consumés el Desastre del 1898. Denuncia en aquest article el “singular estat d’Espanya: onsevulga que es posi el tacte, no es troba el pols”. Per Silvela, “el país, inert, deixa fer” els seus polítics, “fins que el cor, que deixa de bategar i va deixant fredes i insensibles totes les regions del cos, anuncia la descomposició i la mort”. Adverteix, per això, que “els que tenen per ofici i ministeri la direcció de l’Estat no compliran els seus més elementals deures si no acudeixen amb pressa i energia al remei”. I exhorta en aquests termes: “Cal deixar les mentides i esposar-se amb la veritat; cal abandonar les vanitats i subjectar-se a la realitat, reconstituint tots els organismes de la vida nacional sobre les bases modestes, però fermes, que els nostres mitjans ens consenten, no sobre les formes buides d’un convencionalisme que, com quea ningú no enganya, a tots descoratja i de tots es burla”.
Avui, més d’un segle després, Espanya torna a estar “sin pulso”. Em diuen que exagero, però hi insisteixo. Som un poble invertebrat. Vam fer la transició, després de la dictadura franquista, no sota l’impuls d’un sentiment noble i constructiu de reconciliació nacional, sinó a causa de la por acerba que sentíem de tornar a repetir els desastres d’una guerra pròxima encara en la nostra memòria. Va semblar primer que encertàvem el camí, però era una vana il·lusió, un miratge producte de la por. Per això, quan la por es va diluir, vam tornar on solíem estar: a l’enfrontament caïnita i arrossegat, illetrat i jactanciós, mesquí i espès, propi dels pobles que no han arribat a reeixir com a tals. Així, un cop passats “els fastos del 92”, va començar la involució: la persecució i l’arraconament de González, els dos últims i embogits anys d’Aznar, la inconsistència suïcida dels dos mandats de Zapatero... Disbarats que els espanyols han contemplat sense dir ase ni bèstia, mentre que el país, en el seu conjunt, es gastava uns diners que, en bona mesura, no eren seus. Fins que, de sobte, va esclatar la crisi. Va ser llavors quan va aflorar la realitat d’una situació política molt més greu que l’econòmica, ja que és aquella la que impedeix afrontar aquesta amb les profundes reformes necessàries per alliberar els recursos del país, més i millors que els que admet el nostre decaigut ànim. En efecte, esvaït el consens de la transició, trencat el pacte constitucional, anquilosats els partits, obturats els mecanismes de representació i repartides per quotes les institucions, un sentiment de frustració, incertesa i descoratjament envaeix el país. Però el pitjor, perquè és greu, no és el mal funcionament de l’Estat –que comença a estar sota mínims– sinó l’atonia dels ciutadans, que deixen fer com si no els afectés. Torna a ocórrer a Espanya el que Maeztu va denunciar, després del 1998: que la crisi no és només de l’Estat, el que està en crisi és la societat. O, amb paraules de Costa, no hi ha cap poble. Cap poble amb voluntat de ser-ho.
Què cal fer? Aguantar. Clavar els peus a la sorra i aguantar. Aguantar sense deixar-nos portar per teories conspiradores d’homes forts i de Terceres Repúbliques, encoratjades per uns i aprofitades per d’altres. Aguantar fent ús del recurs que sempre ens queda: la paraula lliure. I aguantar aprofitant el que tenim –la nostra democràcia i els nostres partits, per rebregada que estigui aquella i malgrat com de sectaris són aquests– per demanar-los l’únic que avui ens pot salvar: que pactin; que, després de les pròximes eleccions, facin un pacte d’Estat en el qual acordin les tres o quatre reformes profundes i imprescindibles que necessitem per recuperar la confiança, i que són inassumibles per un sol partit pel seu enorme cost electoral. En cas de no fer-se així, la crisi econòmica arrossegarà també el pròxim govern que surti de les urnes, ja que, quan faci el que cregui que ha de fer, es revoltarà més de mig país, prèviament atiat per això. Ha arribat el moment àlgid de la crisi. Primer va ser la de les grans constructores, després la dels compradors de pisos, i ara ens trobem en la de les empreses. Malgrat això, la crisi amb prou feines s’ha percebut fins ara, al carrer, d’una manera traumàtica. Però tot arribarà, en cas de no posar-hi remei. Un remei que depèn dels nostres propis actes, del nostre esforç. Un esforç impossible si continuem sense pols.
9-VII-11, Juan-José López Burniol , lavanguardia