El procés obert pel magistrat de l’Audiència Nacional Pedro Pablo Ruz contra la direcció de la SGAE encapçalada per Teddy Bautista i contra el seu testaferro Rodríguez Neri, gestor del que el jutge denomina la trama empresarial parasitària de la SGAE, treu a la llum els racons podrits d’un dels escàndols institucionals més esperpèntics d’un país que es creu modern. Una societat privada, sense gairebé tutela d’una administració que va abdicar de les seves responsabilitats en aquest àmbit, es dedica a recaptar per al seu propi benefici drets d’autors dels quals el 90% no tenen ni veu ni vot en aquest procés. La justícia jutjarà els delictes d’apropiació indeguda i administració fraudulenta que s’imputen a Teddy Bautista i socis. Però l’autèntic escàndol és la impunitat amb què operen des de fa molts anys sota la capa protectora de governs de totes les tendències, que la SGAE titlla d’idiotes del Ministeri de Cultura de qui cal aprofitar-se, segons enregistraments que ha fet la Guàrdia Civil.
Hi ha tres procediments que considero iniquitats. Primer, l’espoliació del dret individual dels autors a gestionar els seus drets de propietat intel·lectual com vulgui cadascú, inclòs el de fer-ne cessió gratuïta. A mi ningú no m’ha consultat mai com a autor si vull que em representi la SGAE, una qüestió que rebutjo per raons ètiques, professionals i polítiques. Segon, la SGAE i els seus cresos directius es financen amb el que obtenen del seu monopoli recaptador, de manera que s’entremeten en qualsevol manifestació cultural o festiva, incloent-hi actes privats com casaments i batejos, així com qualsevol ús d’un producte cultural. Despatxen els seus agents a envair la privacitat de ciutadans i comerciants en una
privatització abusiva de funcions recaptadores públiques. Tercer, en l’entorn de cultura digital el fre que suposa una fiscalització tan asfixiant com aquesta per crear i difondre continguts a la xarxa va portar al disbarat d’imposar el 2006 un cànon sobre tot dispositiu que pugui servir de suport digital per a la reproducció de continguts. És a dir, es pressuposava la pirateria de cada usuari i s’imposava una taxa indiscriminada amb el pretext de compensar els autors. L’estudi economètric del professor Ferreira, de la Universitat Carlos III, demostra els enormes costos d’aquesta recaptació indiscriminada (una pèrdua per a l’economia de 51,2 cèntims per cada euro recaptat) i per al consumidor (un 20% de sobrepreu), amb un impacte particularment negatiu sobre les indústries de tecnologies d’informació. El 2006, el comitè assessor del ministre d’Indústria (aleshores José Montilla) sobre la societat de la informació, que jo presidia juntament amb Jesús Banegas, president de la patronal electrònica, va publicar un dictamen crític sobre el cànon digital. Malgrat això, la resta del Govern va fer pinya amb la ministra de Cultura i el Parlament va votar la llei unànimement.
D’on ve aquest extraordinari poder del lobby SGAE? En part, del control sobre artistes i creadors que són prestats als partits polítics per amenitzar els seus avorrits mítings electorals, a veure si la gent s’anima. I per convèncer els joves de la bondat dels partits aprofitant la seva celebritat. Però també deriva de l’eficàcia d’un petit grup de professionals de la influència política, molt ben organitzat i amb una estratègia dissenyada per ocupar l’espai cultural del país amb les ministres de Cultura com les seves valedores al Govern.
Així va ser com la ministra González Sinde va superar totes les cotes dels seus antecessors com a paladina dels drets d’autor versió SGAE. Fins i tot va anar més lluny, i va encapçalar l’ofensiva per barrejar la proteccióde la propietat intel·lectual a internet amb la censura directa de continguts a internet, amenaçant proveïdors de serveis i intimidant internautes. L’amalgama entre l’anomenada llei Sinde i les possibles malifetes de la SGAE no és meva, sinó resultat del suport mutu entre la ministra i el lobby a tots els fronts. En la seva compareixença davant del Parlament la ministra argumentarà que no té competències directes en la regulació de la SGAE, la qual cosa no és certa, perquè l’art. 159 de la llei de Propietat Intel·lectual permet al Govern vigilar les entitats de gestió dels drets, i cessar-ne l’activitat en cas d’irregularitat, com ha argumentat l’expert jurídic Carlos Sánchez Almeida.
Els abusos i la prepotència de la SGAE han provocat tal indignació entre la comunitat internauta, les empreses electròniques i els defensors de la llibertat de creació i comunicació digital que tribunals europeus i espanyols han anat donant la raó a les querelles presentades contra l’aliança entre la SGAE i el Ministeri de Cultura, aliança beneïda per Zapatero i només recentment criticada pel PP per oportunisme electoral. I així van anar caient els bastions del monopoli gremial en l’administració de la cultura que recloïa l’extraordinària potencialitat de creació en un món digital entre les reixes de sòrdids recaptadors de barret i gavardina. La llei Sinde va haver de ser rectificada davant l’allau de crítiques, la SGAE es va convertir en l’imperi del mal per a la majoria de joves, i les manipulacions i els possibles desfalcs dels seus gestors han anat quedant al descobert i han acabat als tribunals, mentre el malparat Govern socialista plega veles i projecta anul·lar l’inic cànon, ferit de mort des de la sentència Padawan de l’Audiència de Barcelona.
Faria bé Rubalcaba, en la seva intel·ligent contraofensiva destinada a reconnectar el seu partit amb una societat civil indignada, a suggerir al president que prescindís d’una ministra incompetent amb una arrogància que prové de la seva aliança amb l’omnipotent Teddy. La SGAE i els seus acòlits encara s’enrabiaran perquè una ganga així és única. Fins i tot podrien oferirli el cap de Bautista a la Salomé de torn. Però aquest conte s’ha acabat. I, per tant, cal plantejar la construcció d’un règim de propietat intel·lectual adaptat a la cultura digital i regulat per una administració pública alliberada de lobbies sense decència.
9-VII-11, Manuel Castells, lavanguardia