Vivim temps de contrareforma. La reacció global als atemptats de l’11-S i a l’amenaça hostil del fonamentalisme va generar un cert consens internacional, en l’àmbit dels sistemes democràtics, entorn de la necessitat de restringir certes llibertats individuals. Es tractava, es va dir aleshores, de garantir la seguretat encara que fos al preu d’un retrocés en l’estat de les llibertats: o formulat en termes més paradoxals, de salvar les llibertats a costa de retallar-les. Ara, amb una crisi econòmica d’abast potser encara imprevisible, no només s’estan desmuntant les bases del que es considera l’Estat del benestar, sinó que,amés, s’estan eliminant algunes garanties socials, també paradoxalment, per tal de preservar el sistema, en un procés que aquí arriba amanit amb la retòrica de l’eficiència i de l’estalvi, paraules màgiques que pretenen, amb la seva sola invocació, constituir-se en arguments autosuficients per legitimar qualsevol mesura.
Però encara n’hi ha més. Tot procés de contrareforma es caracteritza històricament per la redefinició de les presumptes essències, pel retorn al dogma, pel reforçament de l’autoritat i la jerarquia i, en conseqüència amb tot això, per l’estigmatització de qualsevol forma de dissidència. No fa falta anar-se’n a l’època de la Santa Inquisició. A finals dels anys seixanta, les associacions pro law and order (no confondre amb la sèrie de televisió de Dick Wolf), van voler frenar la liberalització dels costums i oposar-se als avenços que estaven proposant els sectors més progressistes i polititzats de la democràcia dels Estats Units. Alguna cosa de tot això està tornant a passar, però ara ja no és en nom del puritanisme moral, sinó que s’empara en la transformació de la raó política en argumentació jurídica, policial i economicista.
En ocasió de les reaccions davant el moviment social del 15-M, s’han produït en bateria, com si fos un destil·lat, alguns posicionaments explícitament contrareformistes. Fa dues setmanes analitzàvem aquí una selecció de les fal·làcies més habituals que s’havien pogut escoltar o llegir. Tenir raó o no, com encertadament va saber veure Aristòtil ja fa molt de temps, depèn també de tot això: hi ha arguments que no ho són, encara que ho semblin. I, amb ells, és impossible tenir raó. Més enllà de la forma dels arguments, també el contingut del que es defensa pot ser sotmès a escrutini. I de tot el que llavors es va dir, resulta especialment inquietant la desqualificació generalitzada, i per moments agressiva, de la possibilitat mateixa d’impugnar i qüestionar alguns aspectes, o fins i tot les bases mateixes, de les mesures econòmiques i socials amb què la classe política està intentant reaccionar davant la crisi.
D’acord amb aquest argument, si les majories democràtiques als parlaments representatius estan adoptant algunes mesures de govern, no té sentit la impugnació ni la protesta fora dels espais parlamentaris. Cada quatre anys es vota, i ja està. I per això el moviment del 15-M va ser incomprensiblement qualificat d’antipolític i els seus partidaris, d’antipolítics, quan, en realitat, és difícil reconèixer, en els últims anys, un moviment més polític que aquest. D’una banda, aquesta posició dóna per fet, incomprensiblement, que la política és allò que fan els denominats polítics professionals, pressupòsit que és, en si mateix, una barbaritat indefensable. D’altra banda, però, sembla suggerir que aquells que s’oposen a alguns aspectes del sistema parlamentari partidista i a certes mesures legislatives posades en marxa són, sense que calgui més aclariment, antidemocràtics, contraris al sistema democràtic. Per què és tan greu aquesta posició? Doncs perquè, precisament, el que defineix el sistema democràtic és la possibilitat d’enfrontar-s’hi per modificar-lo i transformar-lo, fins i tot a través de la desobediència.
Hannah Arendt, sens dubte una de les grans pensadores polítiques del segle XX i gens sospitosa de ser això que alguns anomenen antisistema, va escriure el 1970 un text, a partir de llavors de referència, en el qual diagnosticava que la desobediència civil a la llei s’havia convertit en un fenomen massiu no només als Estats Units sinó a tot el món. El fenomen, deia, apareixia per la desintegració del sistema polític i la progressiva minva d’autoritat dels governs, a causa de la creixent sospita d’incompliment de la seva funció. Parlava dels Estats Units, però generalitzava la reflexió a les democràcies occidentals. “La desobediència civil sorgeix quan una quantitat significativa de ciutadans es convenç o bé que els canals utilitzats tradicionalment per aconseguir canvis ja no estan oberts o a través d’aquests no s’escolten ni s’atenen les seves queixes, o bé que, al contrari, és el Govern qui unilateralment impulsa els canvis i persisteix en una línia amb una legalitat i constitucionalitat que desperta greus dubtes”.
En realitat, la desobediència civil no només és compatible amb els sistemes democràtics, sinó que constitueix, segons el parer de tots els teòrics seriosos, un dels elements correctius més rellevants que té el sistema davant dels perills de domini incontrolat per les majories parlamentàries. N’hi ha prou amb repassar la història de les lluites a favor dels drets civils, al llarg de tot el segle XX, per exemplificar-ho. I per això, després de veure la magnitud de certes reaccions entre la classe política i opinadora, un tendeix a pensar que alguns tenen realment la pell molt fina. Oque potser sigui qüestió, com en tantes ocasions, de maduresa democràtica.
11-VII-11, Xavier Antich, lavanguardia
