A Espanya no hi ha auditors per a tantes auditories que es volen fer. És que mireu: agafeu qualsevol diari local on s’entrevisti un nou alcalde i el primer que declara és que encarregarà una auditoria. “No per ànim de revenja sinó per conèixer els comptes”, diu el nou regidor de Santiago. Després tenim els nous presidents d’autonomies, començant per la senyora Cospedal, que han promès el mateix, potser per envoltar-se d’autoritat per a les retallades i, de passada, desautoritzar l’enemic anterior. I, finalment, escolteu el president de la CEOE, el senyor Rosell, i suggereix que es facin auditories a 21.000 organismes públics, no sabia pas que n’hi havia tants. Jo mateix estic per auditar-me, perquè no aconsegueixo que em surtin els comptes.
Assistirem a un impressionant espectacle on es revisaran catifes i calaixos. Si les peticions i promeses es compleixen, un exèrcit d’auditors caurà sobre organismes públics i semipúblics. Sortiran, com s’assegura a Sevilla, deutes contrets en pessetes, i qui sap si pessetes amb l’efígie de Franco. Quan es trobi un paper dubtós, algun jutge, seguint l’exemple del jutge Ruz a la SGAE, que al seu torn segueix la línia de Garzón, enviarà la Guàrdia Civil a confiscar documents, arxius i ordinadors al lloc on s’investiga. Tot el país sota sospita, i l’altre mig emmanillat per prestar declaració, no us sembla magnífic? Tenim informació garantida per a uns quants anys.
Esclar que la pregunta següent és inquietant: de debò cal aquest moviment auditor, per no anomenar-lo inquisidor? Si la resposta és afirmativa, el diagnòstic d’aquest país només ofereix dues possibilitats: o tots els responsables públics s’han dedicat a l’art de l’ocultació, o Espanya està podrida; molt més podrida del que sospitàvem. Que es practica l’art de l’ocultació o la dissimulació, es va demostrar en dues comunitats on hi va haver un canvi de govern recent, Catalunya i Galícia. En totes dues, els nous equips han trobat un dèficit superior al previst. Que les sospites de podridura són raonables, ho demostra el muntatge de la trama de paràsits de la SGAE. Si va aconseguir tanta naturalitat, és que hi ha pràctica. Si es va mantenir al llarg del temps malgrat les denúncies, és que no existeixen o no funcionen els mecanismes de control.
Així estem. Vénen, doncs, temps emocionants. Entre les ànsies de revenja d’uns, la demanda de transparència de la majoria i la necessitat de diners de tots, aquest país s’obrirà en canal i mostrarà les seves vergonyes. Suposo que els mercats famosos reben aquests impulsos amb alarma que no trigaran a repercutir encara més en la prima de risc. Però només faltaria un detall: que la por dels mercats, aquesta nova forma de patriotisme, servís per posar-ho tot sota de la catifa. És a dir, per garantir la impunitat.
7-VII-11, Fernando Ónega, lavanguardia