´Els importa un rave´, Xavier Sala i Martín

Avui començarem amb una conjectura: com creuen que funcionarien els supermercats si haguessin de seguir les regles de les escoles públiques i concertades d’Espanya? Per començar la gent pagaria els seus impostos per finançar el subministrament d’aliments. A partir d’aquí, cada família seria assignada a un determinat supermercat depenent de la seva residència. A canvi, en arribar al supermercat cada dia, totes les famílies rebrien una cistella “de franc” amb una sèrie de productes (“de franc”, lògicament, entre cometes perquè en realitat “de franc” vol dir que no paga l’usuari sinó el contribuent. Però de pagar, pagar, els asseguro que “de franc” no hi ha res).

Tornant al tema de la cistella: quins productes hi hauria? Doncs això dependria del que els buròcrates de torn decidissin des d’algun ministeri de Madrid, alguna conselleria de Barcelona o algun comissariat de Brussel·les. Aquests buròcrates pensarien que ells saben molt millor que els pares el que els convé als fills.

En no tenir la llibertat d’elegir ni les verdures, ni les carns, ni les cerveses, ni els xampús, ni tan sols el centre on voldríem comprar tot això, la competència entre supermercats desapareixeria. Això faria que els directors d’aquests establiments no tinguessin incentius per esbrinar els gustos dels seus clients ni per assegurar-se que a les prestatgeries hi ha el que la gent desitja. I és que els ingressos del director del centre no dependrien de la satisfacció dels clients sinó de la decisió del ministeri. En conseqüència, no tindria cap incentiu a fer les coses bé i per tant la qualitat del servei al seu supermercat seria deplorable.

Però la cosa no acabaria aquí perquè després hi hauria els empleats que, seguint les regles del model educatiu actual, haurien de ser funcionaris. És a dir, no podrien ser penalitzats o expulsats del seu lloc de treball si fessin les coses malament i tampoc no podrien ser recompensats amb augments salarials si fessin les coses bé. El seu salari seria determinat, exclusivament, per la seva antiguitat. Lògicament, en estar la seva remuneració totalment deslligada de la seva productivitat, els treballadors del supermercat no tindrien cap incentiu a atendre respectuosament els clients, ni a procurar que totes les prestatgeries estiguessin sempre proveïdes, ni a netejar o arreglar els desperfectes del local. Ni tan sols no voldrien obeir el director del seu centre! De fet, tindrien incentius perversos per fer les coses malament perquè als empleats que, per vocació, sentit de responsabilitat o esperit de sacrifici fessin la seva feina correctament, el director els tindria confiança i els demanaria que fessin feines extres com anar a reunions de pares de clients o atendre als clients més difícils.

No fa falta tenir un doctorat en economia per veure que aquests supermercats públics o concertats sense competència i amb treballadors funcionaris no donarien la satisfacció mínima als seus clients. És per això, perquè sabem que seria desastrós, que els supermercats són privats. I és per això que competeixen lliurement per capturar el major nombre de clients possible. I és aquesta competència la que fa que hi hagi un constant abastament dels béns que desitgen els consumidors al millor preu possible: el supermercat que ofereixi els productes que la gent no vol o que els ven a preus extravagants serà castigat amb la ruïna. És a dir, perdrà tots els ingressos ja que tots els seus clients se n’aniran al supermercat que ofereixi els productes adequats als preus més competitius.

Per què els explico tot això? Doncs perquè l’altre dia em vaig quedar de pedra en sentir el candidat socialista a la
presidència del Govern espanyol, senyor Alfredo Pérez Rubalcaba, dient que la solució als problemes educatius d’Espanya era la implementació d’un MIR per als estudiants que es graduen de les escoles de magisteri. Amb això Rubalcaba no es referia a enviar els mals estudiants a l’estació espacial soviètica, sinó a que fessin un examen semblant al que fan els metges. Encara que, per analogia, aquesta proposta pogués semblar interessant, la veritat és que respon aunmal diagnòstic de la situació.

El problema de l’educació espanyola no és (només) que els llicenciats de magisteri no estan prou qualificats (cosa que es veuria amb un examen com el MIR) sinó que no existeixen els incentius necessaris perquè els professors facin bé la seva feina: ni es pot premiar els bons, ni castigar els dolents, ni els directors de centre tenen incentius per millorar l’educació dels seus centres, ni existeix la competència necessària per induir tots a millorar el seu rendiment de la mateixa manera que la competència fa que els supermercats funcionin.

És curiós. A Espanya no s’incentiva que l’educació sigui de qualitat però sí que s’assegura que, a través de la competència, la producció i distribució de cogombres o els raves als supermercats sigui el més eficaç i eficient possible. Per què?, es preguntaria Mourinho.

Una possible explicació seria que als lobbies sindicals de professors ja els va bé tenir feina assegurada amb una remuneració que no estigui condicionada al fet d’exercir la seva tasca reeixidament... encara que això comporti un sistema educatiu mediocre. Una altra explicació és que, per als polítics que han dissenyat el sistema, els raves són més importants que l’educació. És clar que una tercera possibilitat és que, en realitat, a ells l’educació els importa un
rave.

2-VII-11, Xavier Sala i Martín, Columbia University, UPF y Fundació Umbele. www. salaimartin. com, lavanguardia