La Internacional Lliberal, que ha celebrat el seu 57 Congrés per primera vegada a Àsia, concretament a la capital de Filipines, Manila, ha escollit a en Josep Soler Albertí per a ocupar una de les sis vicepresidències del Bureau de la Internacional Lliberal, que està presidida pel polític holandès i eurodiputat Hans Van Baalen.
Soler Albertí és vicepresident executiu de la Fundació Llibertat i Democràcia, l´única entitat d´España que forma part de la Internacional Lliberal.
Aixímateix, Soler Albertí és membre de la Internacional Lliberal des de fa 34 anys i en els darrers quatre anys i mig ha estat tresorer d´aquesta federació de partits.
23-VI-11, efe, abc
Torno del sud-est asiàtic. Com sempre massa ràpid i sense poder parlar amb tothom que hagués volgut per tractar d’aproximar-me a un cert nivell de comprensió de cap a on va aquesta gent, probablement encara que no ens agradi, cap a on va el món. Aquest cop Manila i Bangkok, però haguessin pogut ser altres ciutats, totes tant semblants en el seu caos, la seva vitalitat, i el seu creixement descomunal. La certesa d’un desenvolupament electritzant, però sense planificació, amb grans desigualtats, gens “sostenible”. Rés de nou.
De fons, relativitzat per la distància, la qüestió grega que tantes implicacions té a Espanya, i el nostre propi tema dels indignats. Ara amb doble indignació: la dels acampats i la dels instal·lats en les elits, tots igualment emprenyats i resistents a qualsevol canvi. Des de la llunyania potser és més fàcil veure el perquè dels malestars i, paradoxalment, l’estreta vinculació amb el que està passant en aquesta altra part del món on ara em trobo.
El dilema està servit però resolt. Sens dubte no hi ha color i els sistemes occidentals/europeus són immensament més desitjables que els asiàtics però, en aquesta globalització sense marxa enrere (cal venir aquí per estar-ne ben segur d’això?), ells són infinitament més eficients i acabaran per fer-nos fora i llençar-nos en qualsevol cuneta. Dos exemples de les dues escales del viatge.
A Manila, capital d’un etern aspirant a tigre asiàtic, les Filipines, un dels grans debats polítics és, aquests dies, el d’emprendre definitivament mesures per frenar la bomba demogràfica que pateix el país si bé, en un país molt catòlic, l’església es manifesta contrària, diríem que criminalment contrària. Doncs bé, ves a explicar als milions de filipins que estan escara esperant alguna engruna de la globalització i d’un creixement encara molt insuficient atesa la seva taxa de reproducció, que imposin frens al desenvolupament caòtic que a l’altre cantó del món, per exemple a Catalunya, està fent veritables destrosses.
Poc més cap aquí, a la Tailàndia políticament convulsa, hi ha eleccions el proper 3 de juliol. El gran debat de la campanya electoral, agressiva i ben visible a tot arreu, se centra en l’establiment o no d’un sou mínim, postures que defensen respectivament l’oposició de l’antic primer ministre acusat de corrupció Tashkin i l’actual govern del Partit Democràtic. Doncs bé, el que l’oposició proposa, per cert sense donar cap detall de com sortirien els comptes, és assegurar un salari mínim d’uns set o vuit euros diaris, el que potser doblaria l’actual sou bàsic.
També en aquest cas ja podem anar pensant en aturar expedients de regulació (ERO), crear llocs de treball amb una certa consistència o en competir amb les nostres indústries de tecnologia mitja. No hi ha res a fer, o al menys res a fer amb certes perspectives, si no modifiquem dràsticament els nostres fonaments.
Per això les dues realitats, essent tan diferents, estan tant vinculades. Mentre els nostres indignats i emprenyats desfilen per les avingudes espanyoles, -molt probablement amb raó si féssim referència a la distribució inequitativa de l’esforç de la crisi-; a molts quilòmetres de distància, algun ciutadà (usualment asiàtic) aprofitarà en favor seu els avantatges d’aquesta nostra resistència a ser competitius al crit falsejat de preservar l’estat del benestar. Així, el que hauríem de defensar amb passió i intel·ligència per la seva superioritat convivencial, no fem altra cosa que debilitar-lo per acabar, més aviat o més tard, assassinant-lo irremissiblement.
23-VI-11, Josep Soler, economiadigital
