En un país de per allà dalt, em sembla que a Islàndia, jutgen l’anterior primer ministre pel seu desgovern. És a dir, per conduir la seva nació a la catàstrofe i no fer cas dels avisos que rebia. Si se’n demostra la culpabilitat, li poden caure dos anys de presó. En aquest país tenen una llei que permet aquest acte de justícia i, segons es pot comprovar, no es conformen amb la doctrina i la tradició de les altres democràcies: el mal governant paga els errors que ha comès en les eleccions, i no se li han d’exigir altres responsabilitats. Les urnes i la història són els encarregats de jutjar-lo.
Quants ciutadans del món deuen haver aplaudit aquesta notícia? No fa falta imaginar-se’ls. N’hi ha prou amb sondejar les nostres famílies. Jo em limito a dir –i no vull assenyalar ningú ni res– que un país que ha tingut la previsió legal d’exigir responsabilitats penals als governants per fer un mal ús del govern comença a ser un país seriós. Entén la funció pública com un servei encomanat per la societat, i si el governant incompleix aquest encàrrec sobirà, si defrauda la confiança que li han dipositat, i si per ineptitud o desídia causa danys als contribuents, se’l jutja.
En altres nacions –i continuo sense assenyalar–, les coses succeeixen exactament al revés. Hi ha algun malabarista, com el senyor Berlusconi, que busca en la política el contrari: la immunitat i la impunitat per les accions dubtoses que protagonitza en la vida privada. I hi ha algunes forces polítiques a Espanya que posen els seus imputats a les llistes electorals amb l’esperança de poder dir que les urnes els han indultat. Tothom en parla, pels abusos que han comès i, de vegades, per casos de furts, malversacions i altres figures recollides als codis, però els seus partits els perdonen i fins i tot els enalteixen per l’única raó que aporten vots. Alguns d’ells s’asseuran aquests dies als nobles escons dels parlaments regionals.
9-VI-11, Fernando Ónega, lavanguardia