Les lleis inútils debiliten les necessàries. Qui s’atreveixi a contradir Montesquieu que tiri la primera pedra, i tot fa sospitar que no serà el Govern d’Artur Mas. La determinació de l’executiu de CiU d’eliminar 35 lleis i decrets i modificar-ne vuitanta més d’una tacada només es pot entendre amb l’aplicació al peu de la lletra de les tesis del pare de l’Estat modern.
En l’acte d’equilibri polític entre els que entren i els que no volen sortir d’un govern, l’herència legislativa acostuma a ser la càrrega més pesada. Artur Mas, home de paraula, va eliminar l’impost de successions amb la mateixa determinació amb què ara s’afanya a complir el compromís de simplificar l’estructura administrativa de la Generalitat i eliminar organismes “inútils”. L’instrument és un projecte de llei de simplificació, agilitat i reestructuració administrativa i de promoció econòmica, una denominació pretenciosa per al que es vendrà com una mena de pla anticrisi d’urgència amb què, de passada, es pretén desfer en una sola votació set anys del camí senyalitzat per governs tripartits.
Mas va fer del canvi la seva marca durant la campanya electoral i ara ha posat tots els consellers a
demostrar que no és el mateix un tripartit que el seu Govern dels millors. El resultat: una obra legislativa coral en un sol acte. Ambel seu projecte de contrareforma s’estalvia de passar-se tot el mandat legislant per esborrar l’herència del tripartit, però no pot evitar la sensació que el Parlament s’hauria convertit en una fàbrica de lleis kleenex en funció de l’executiu de torn. I que fer lleis és molt més fàcil que governar.
Tot i això, l’estratègia de CiU no és cap novetat. Amb les lleis, passa com amb les salsitxes, val més que no veiem com les fan. Tots els governs amaguen les seves fosques intencions anuals en la llei d’acompanyament dels pressupostos o fins i tot hi ha qui hi posa imaginació i s’inventa una llei d’economia sostenible. Ara, el repte de CiU és trobar aliats per a la seva perdigonada legislativa sense resultar ferit i sense que la tramitació del seu projecte es converteixi en un espectacle parlamentari amb centenars de compareixences.
A més d’indignar-se amb raó, l’oposició, i sobretot el Govern, podrien preguntar-se per què s’aproven la barbaritat d’un centenar de lleis cada legislatura, per què algunes es modifiquen amb l’única finalitat d’evitar la capacitat de veto del contrincant, i per què d’altres dormen la son dels justos en un calaix. Encara que, per damunt de tot, sorprèn com en mig de tanta producció legislativa suposadament per desenvolupar l’autogovern, fa 32 anys que Catalunya viu sense llei electoral i es regeix per una disposició transitòria d’un Estatut que es va derogar fa ja cinc anys.
7-VI-11, Isabel Garcia Pagan, lavanguardia