Comencen a ser notoris els resultats del desmantellament dels estudis de lletres que han dut a terme els successius governs en els darrers decennis. D’illetrats, sempre n’hi ha hagut, i nohi ha res més interessant que admirar el sentit comú amb què s’expressen molts d’ells. Però la novetat ara és veure periodistes illetrats, enginyers illetrats, professors illetrats i, més extraordinari encara: estudiants de lletres illetrats. En aquests darrers, el desinterès per les lletres resulta més curiós atès que han decidit consagrar els millors anys de la seva vida a fer-se una cultura, cosa que majoritàriament no aconsegueixen: en part perquè els programes són cada vegada menys exigents i en part perquè des de fa temps estudien carreres de lletres (tret de lloables excepcions), molts dels que no se senten capacitats per estudiar ciències, cosa que no vol dir en absolut que estiguin capacitats per fer lletres, i sovint ni tan sols interessats. Una cosa semblant passa amb el batxillerat d’humanitats, i es dóna als instituts la paradoxa freqüent que els alumnes més brillants, posem per cas, de filosofia, són alumnes de ciències mentre que el batxillerat de lletres presenta un perfil d’alumne poc propens a l’estudi i a la lectura.
La cosa ve de lluny: “Un dels defectes de l’educació superior moderna és que s’ha convertit en un pur entrenament per adquirir certes habilitats i cada vegada es preocupa menys d’eixamplar la ment i el cor dels estudiants mitjançant l’examen imparcial del món”, deia un Bertrand Russell visionari cap allà Els anys 30 del segle passat. I ara podríem dir que el recent llibre de Llovet, Adéu a la universitat, que recomano als interessats a contemplar el trist naufragi dels mecanismes de transmissió del saber,
posa la cirera al pastís d’aquesta hecatombe. Dic hecatombe perquè és això el que molts pensem d’aquesta evolució cap a una educació més pragmàtica, més propera a l’empresa, més utilitarista. Es van esborrar dels programes assignatures que ajudaven a entendre el món, es van alleugerir les matèries que permeten entendre el passat i situar-nos en el present, es va anar prescindint de la cultura i les arts clàssiques sabent com sabem que els nostres únics valors segurs són aquests (perquè són els únics que l’implacable pas del temps ha deixat sobreviure). Es van substituir els contenidors pels continguts, es van frivolitzar les assignatures literàries, per no parlar del tracte que han rebut les ciències pures i totes les matèries clàssiques que han estat tradicionalment la base del saber. I es va donar una gran rellevància a les famoses habilitats i destreses de què parlava Russell, mirant de convèncer el personal que tot coneixement que no cotitza al mercat és inútil. Jo diria que ara és un bon moment per començar a detectar els resultats d’aquestes reformes. Ja tenim aquí aquells joves que es pretenia formar per “adaptar-se perfectament al mercat laboral”. La proposta en si ja era sinistra, ja que mai de la vida la veritable educació ha de consistir en això, però ara que el mercat laboral s’ha desplomat encara n’és més, de sinistra. Si res no ho impedeix, aviat els nostres fills seran només exhalacions (més o menys indignades, això sí), que corren d’una feina a una altra per comprar-se l’últim model d’Ipad després d’estalviar tres mesos agafant la bici per anar a la feina (perquè no contamina i és gratis), purs esclaus de l’instant present, seran els titulats més pobres d’esperit de la història dels titulats, però per sort no ho notaran, perquè la precarització del treball i els caps de setmana low-cost els mantindran entretinguts. Vet aquí les famoses habilitats. I les destreses.
4-VI-11, Imma Monsó, lavanguardia