Els diputats que tramiten el projecte de llei de Registre Civil han decidit que per fi els ciutadans puguin dur, oficialment, la conjunció i entre els dos cognoms. La notícia fa feliços tots aquells que consideren que aquesta i és el súmmum de la catalanitat, sense saber que, de fet, no és sinó l’adaptació a un costum castellà. Passa, però, que –tret d’algun Ortega y Gasset– en general el castellà es va estar de seguida d’aquest romanço i va arraconar la y. El català, però, amb la Renaixença, el modernisme i tota la pesca, va continuar-hi aferrat, tan aferrat que ara n’hi ha molts que es pensen que la i entre els dos cognoms és d’allò més català. En aquesta qüestió, a Catalunya la tradició era dur-ne només un. Els exemples són nombrosos: Jaume Huguet, Bernat Martorell, Ramon Gener... Un cognom i prou, com a l’Europa de més enllà del Pirineus.
Va ser a imitació de la noblesa castellana, que la catalana va començar a fer servir dos cognoms, amb la y per unir-los. Però, al carrer, entre la plebs, no van arribar fins al segle XIX, amb la llei de Registre Civil del 1870, que els va instituir de manera oficial. Tots aquells que vulguin marcar de catalanitat en aquesta història dels cognoms, que es deixin estar de la i i reivindiquin el cognom únic, a veure si se’n surten en aquest món a mig camí del feminisme i el postfeminisme.
6-V-11, Quim Monzó, lavanguardia
