14/09/10, pasqualmaragall.cat
Sembla com si m’hagin declarat convergent. En una entrevista al butlletí de CDC vaig pronosticar la seva victòria al novembre. L’alternança és la llei de la democràcia. Dos mandats socialistes han estat suficients per a aprovar l’Estatut i tirar milles. Però les enquestes “convergeixen”, què hi farem. La democràcia és alternança.
No torno a explicar qui i com va proposar, i qui i com va aprovar i retallar l’Estatut, perquè tothom ho sap (per cert, el més avançat que hagi tingut Catalunya mai). Tant se val. I el TC finalment ha tingut la darrera paraula, i tant darrera, quatre anys més tard!
A mi m’agradaria que guanyessin els que van proposar i fer aprovar l’Estatut, no els qui el van retallar. Però sembla molt possible que guanyin els qui el van aprovar amb nosaltres* aquí i el van retallar a Madrid, d’acord amb el govern espanyol.
Dels efectes de tot plegat val més no parlar-ne perquè de tota manera el TC ha desmuntat la construcció – la barraca, com diria el castís.
Els nacionalistes, com que ja sabien que amb Madrid no es tracta de convèncer sinó de pactar mals menors, no estan pas sorpresos. Esperen que el públic català reaccioni, com s’ha palesat en les diades recents. Tanmateix, una cosa és sortir al carrer un dia a l’any i una altra mantenir la tensió un any sencer. Una cosa és manifestar-se i una altra votar.
El resultat és incert, i la majoria absoluta poc probable, i per mi poc desitjable.
En els actes de l’11 de setembre va destacar per damunt de tots, al meu parer, Heribert Barrera, pel què va dir i per com ho va dir. Ell era qui podia explicar el què i el com de la desfeta republicana en primera persona. I a fe que ho va aconseguir.
Tot això ve a tomb de les expectatives de novembre. No crec que hi hagi majories absolutes. Ni tampoc aliances garantides. Tot és possible. Que guanyi el millor. I que els perdedors sàpiguen perdre amb dignitat.
Ho dic també perquè d’aquestes qüestions dependrà la reubicació de moltes persones de vàlua. Encara que també és cert que les persones de vàlua es demostra que ho son justament quan no són al poder i s’han de guanyar les garrofes.
Dit això, crec que la reentrada del centre esquerra al govern, o el difícil salvament al novembre, hauria de cercar-se per la via de americana: el partit demòcrata català, amb tendències interiors permeses, eleccions primàries etc.
No fora més assenyat que tots aquests dilemes els dirimís Europa? No és cert que formem part de la Unió Europea i paguem amb euros?
No veig que les coses s’estiguin orientant en aquesta direcció. Ni hi ha massa temps. Vet aquí. Tant de bo m’equivoqui. Si m’equivoco, compteu amb mi.
Pasqual Maragall
--
*Aquest “nosaltres” és pretèrit.