En la seva conferència de renovació del discurs nacional a la Pedrera va deixar clara la voluntat de continuar a primera línia política, tot i que la direcció d’ERC l’hagi exclòs de les llistes al Parlament. En quin lloc s’imagina?
Jo vull estar on he estat sempre, que és a primera línia de compromís polític. El que vaig fer és comprometre’m políticament amb el futur del meu país. Per mi, la política és una actitud vital. Sóc un polític de vocació des que era una criatura. Per tant, si algú podria entendre que jo dimitia de les meves funcions civils, nacionals i polítiques, doncs no, perquè això no ho he fet ni ho faré mai. Com es concretarà aquest meu compromís en la primera línia ningú ho sap, perquè ningú sap com es concretarà la política catalana a un any vista.
Però deu imaginar-se alguna cosa...
No, no. Insisteixo: ningú sap quin paper tindran d’aquí un any els polítics més rellevants de l’escena catalana. L’únic que sé és que no tindré cap presència al Parlament de la pròxima legislatura, per voluntat del meu partit, però més enllà d’això, tot està obert. I crec que és un gran error reduir la política a càrrecs institucionals.
I que la direcció d’ERC hagi justificat la seva exclusió per presentar una més gran renovació, com ho valora?
Jo em vaig donar per assabentat i punt. En aquesta vida hi ha coses que s’expliquen soles...
Esperava més suport de dins del partit que qüestionés aquesta decisió?
Per mi aquest és un tema que ja està tancat. Ara ja estic en una altra dimensió. He servit fidelment el meu partit amb el millor que he pogut, que és el meu discurs, les meves idees i la meva energia política i ja està. La direcció actual ha pres una decisió i jo el que faig és repectar-la i punt. Jo no diré res més enllà del límit.
Com l’afecta això en la seva funció com a vicepresident del govern?
No tinc la sensació que m’afecti en cap moment; m’afecta, en tot cas, més positivament, en la mesura que ara em sento alliberat d’un pes i em puc centrar en l’acció de govern i fer que aquella gent que va votar ERC el 2006 se senti ben representada en l’activitat que faig al govern, amb l’objectiu central de reforçar al màxim – l’any que queda– allò en què jo més m’he destacat, que és la internacionalització de Catalunya en el terreny econòmic, lingüístic, cultural, polític i institucional. I l’altra activitat a la qual em penso dedicar, com vaig fer a la conferència de la Pedrera, és a contribuir a elaborar un nou discurs nacional, cosa que m’apassiona.
Quina mena de reaccions li han arribat de la conferència postnacionalista?
Enormement positives. N’he rebut de gent que no procedeixen exclusivament del món polític, que també –ja que hi havia gent d’ERC, del PSC, ICV i CiU–; gent dels sindicats i del món de la cultura, l’empresa i les finances, que me n’han parlat en termes molt elogiosos. Això serveix perquè jo tiri endavant en l’articulació d’aquest discurs, no només des del punt de vista ideològic sinó també polític. Un discurs així haurà de tenir traducció política els propers anys.
En quin sentit?
Tal com està ara, el sistema de partits catalans no té la capacitat de representar en exclusiva l’independentisme en una sola formació política, des de la convicció que una nació democràtica, com la catalana, es construeix des de totes les ideologies democràtiques. Això implica que tan negatiu i limitador era pensar que durant 23 anys per ser catalanista havies de ser conservador, com pensar ara que per ser independentista has de ser d’esquerres. Hi ha catalanistes que som d’esquerres i jo conec independentistes que són conservadors. Un país és l’expressió de la pluralitat i crec que globalment la societat catalana va dotant-se de més actituds sobiranistes. I jo treballaré pel que he treballat sempre, que és perquè en aquest país hi hagi una hegemonia nacional a l’esquerra i que aquesta esquerra sigui sobiranista.
La seva aposta per un “projecte nacional independentista, obert i no nacionalista”, parteix de la constatació que el catalanisme està tancat?
Parteix de l’observació que el catalanisme que hem heretat fins avui fa una mica de pudor de resclosit i, per tant, necessita renovar-se. El catalanisme és el patriotisme dels catalans i catalanes. Mentre mai utilitzi la paraula nacionalista, perquè no en sóc, no tinc cap inconvenient a utilitzar la paraula patrotisme o a dir que Catalunya és la meva pàtria, que ho és i no en tinc cap més. Aquí, del patriotisme sempre n’hem dit catalanisme i , tal com ha funcionat els darrers anys, no només no ha tingut capacitat d’atracció per a la gent vinguda de fora, sinó que ni tan sols n’ha tingut per a una part molt important dels que ja hi eren. Si així fos, no s’explicaria que el que fa referència a la base d’aquest catalanisme, que és estrictament identitari i lingüístico-cultural, pateixi com pateix. Falla alguna cosa.
I què és el que falla?
Falla que aquest catalanisme ha volgut copiar coses del nacionalisme d’Estat sense tenir-ne. I això no té res a veure amb la nostra tradició. La idea de país a l’àrea catalana i a l’espanyola és que, el nostre cas, no hi ha país sense gent, perquè el nostre és un projecte rabiosament democràtic, on la nació la fem les persones, mentre que en el cas espanyol és del tot diferent. La nació espanyola és un projecte tancat, acabat. Espanya ja està feta i no es pot perdre més el temps reformulant-la. Els espanyols no la volen canviar i, en canvi, nosaltres, l’única manera que tenim de mirar el futur amb optimisme és regenerant-nos i refrescant-nos permanentment amb les diferents onades de gent que està fent Catalunya. I cada generació té el dret a fer la seva Catalunya, que és el que reivindico. Perquè, si no, el que pot passar és que el catalans siguem una minoria nacional a Catalunya, en què hi hagi els marroquins, els argentins, els uruguaians, els romanesos, els espanyols i els catalans. Uns catalans que són un grupet petit que conserva amb formol determinades essències i jo no vull això; no vull ser minoria al meu país, sinó majoria, que ser català sigui l’expressió majoritària d’aquesta societat, cosa que vol dir una nova expressió de catalanitat.
En la redefinició terminològica que fa, pot induir a una certa confusió veure que es desmarca del nacionalisme algú que se n’havia considerat i que havia estat dirigent d’un partit que es deia Nacionalistes d’Esquerra...
Anem a pams. En la primera entrevista que em fan el 1996 quan entro de secretari general d’ERC, recordo el titular d’un diari espanyol on deia “Jo no sóc nacionalista”. Catalunya és dels pocs llocs –segurament com al País Basc i Irlanda– on el terme nacionalista no arrossega tradicionalment connotacions negatives. Amb tot, és un terme amb el qual generalment sempre m’hi he sentit incòmode, encara que a Catalunya ja des del 1903 trobem un Centre Nacionalista Republicà, el 1934 el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra de Tarradellas o el 1980 Nacionalistes d’Esquerra, partit en el qual vaig militar. Però si aquesta ja és una paraula maleïda, et trobes que vas als Estats Units i el primer que et diuen és que no et presentis com a nacionalista –que està molt mal vist– sinó com a patriota català. També ha passat que el nacionalisme s’ha acabat confonent en una sola força política i electoral i podia semblar que si eres nacionalista només podies tenir una determinada visió del catalanisme que t’abocava a mirar el país del centre cap a la dreta. Jo no m’he mirat mai el país des d’aquesta perspectiva i em sembla imprescindible que hi hagi qui se li miri perquè el país sigui plural democràticament.
Per nacionalistes s’entenia que es parlava de CiU però també d’ERC...
I sempre s’ha teoritzat que hi ha un nacionalisme d’Estat uniformitzador i un d’alliberament dels pobles... Això ara ja no ens serveix, perquè aquesta és la trampa que ens paren els Estats, que volen que ens definim a partir d’un terme que al món no té bona premsa. Per tant, ens hem d’adonar d’una vegada que si volem ser un país d’èxit polític, en el futur hem d’utilitzar instruments que juguin a favor nostre. El nacionalisme és el que ha preparat l’adversari per a nosaltres, perquè caiguem al parany. I, en segon lloc, nacionalisme és el que sí que fan els Estats. Jo vull separar radicalment la meva visió de la construcció de la nació de la dels Estats. Perquè, mentre la que fan ells, és escassament democràtica –perquè fan un nació sense la gent, en què els ciutadans no poden aportar la seva fesomia per millorar-la–, la idea de nació que crec que és majoritària en el que sentim els catalans i catalanes, la fem la gent, ara i abans. És aquest perfil d’un país que s’ha fet a partir de la voluntat que, com diria Joan Fuster, “no som més que una aglomeració successiva de gent que hem decidit ser catalans”.
L’evolució conceptual que proposa requereix tot un canvi de xip....
Els canvis col·lectius sempre són els que costen més, però algú els ha de proposar. Fa poc vaig fer una conferència per al III Congrés Catalanista, amb un fil argumental similar, i vaig tenir un nivell d’acceptació molt superior al que em pensava. Gent que creia d’entrada que tindrien una posició molt nacionalista, ells mateixos s’adonaven que hi havia una certa expressió del projecte nacional rovellada, que no tenia capacitat d’atreure ningú. El pitjor que ens pot passar és defensar una idea de país carrinclona.
Això vol dir que el catalanisme fins ara ha tingut plantejaments erronis?
No, vol dir que ha servit per a una època, un context i una gent determinada, però un país que els últims deu anys ha rebut més població que l’Alemanya unificada no pot continuar fent el discurs de tota la vida.
Enmig de tanta filosofia, on queda la proposta de referèndum per al 2014?
Fa dos anys vaig dir que era absolutament imprescindible que, en un moment determinat, el govern de Catalunya –no una entitat privada–, convoqués un referèndum que preguntés a la gent que viu, treballa i té targeta sanitària a Catalunya, perquè en pugui decidir el futur polític. El 2014 és una data emblemàtica i important per diversos factors i hi havia prou anys perquè la societat catalana actués amb maduresa i fes possible una majoria al Parlament pluripartidista, favorable a la convocatòria d’un referèndum. Parlo d’un referèndum amb conseqüències vinculants per al govern, no d’una consulta que pugui organitzar una entitat privada en un municipi que pot ser positiva i una festa participativa. Jo estic a favor d’un govern que assumeixi el futur del seu país amb responsabilitat i valentia, perquè a la política catalana no només li falta imaginació sinó moltíssima valentia.
15-XI-09, Jaume Clotet i Vicenç Relats, avui