economia del Procés i procés de l’economia
Després d’anys sense impacte econòmic, el Procés ha viscut un sotrac encara no quantificatALBERT MARTÍN Barcelona Actualitzada el 26/11/2017 ara
Aquesta mateixa setmana, un dels principals financers catalans reflexionava en veu alta sobre l’impacte econòmic que ha tingut el Procés que des del 2012 monopolitza la política i les tertúlies catalanes. “No entenc que no s’hagi jugat la carta, que no s’hagi dit, que en tots aquests anys Catalunya ha crescut més que Espanya en termes d’ocupació, d’inversió estrangera, d’exportació”.
Les dades així ho acrediten. Però l’enduriment de les posicions polítiques i la diferent potència dels altaveus mediàtics d’una banda i de l’altra han fet que en l’últim lustre s’instal·lés el discurs que el moviment independentista estava actuant com una llosa per a l’economia. Els principals indicadors, en qualsevol cas, situen Catalunya amb creixements superiors als que ha tingut Espanya, amb el Principat inclòs: entre el 2009 i el 2016, el creixement català ha estat per sobre de l’espanyol des que va esclatar la crisi (amb dues recessions i dues recuperacions incloses) excepte en un brevíssim període al final del 2011.
Les dades d’atur i exportacions van en la mateixa línia: el tercer trimestre d’aquest any la taxa de desocupació era del 12,5% a Catalunya, mentre que a Espanya estava en el 16,3% (de nou les dades espanyoles inclouen el Principat: si Catalunya n’estigués exclosa, la diferència encara seria més gran). Pel que fa a les vendes a altres països, Catalunya és, amb diferència, la comunitat més exportadora, i aporta un 25% del total. I malgrat la dificultat de mantenir l’acceleració quan vens de més amunt, seguia creixent el primer semestre a un ritme del 9,5%, mentre que a Espanya era del 10%.
Dues dades reforcen la tesi que el Procés no ha tingut impacte en l’economia: la crisi financera i immobiliària que va esclatar el 2008 ha sigut la més greu en 80 anys. Si fixem una data aproximada de l’esclat independentista a Catalunya, es podria situar al mes de juny del 2010, amb la sentència del TC sobre l’Estatut. En els anys posteriors, l’economia va vorejar la fallida però se’n va sortir malgrat que el debat polític ja pujava de temperatura: el 2012, CiU va guanyar les eleccions amb un programa orientat a la independència, i encara més clara era la proposta de JxSí el 2015, que també va guanyar les eleccions. Va ser amb aquests governs que Catalunya va abandonar la recessió i es va instal·lar en creixements del voltant del 3%.
Un octubre negre
Aquesta realitat, però, s’ha truncat. Hi ha discrepàncies entre els experts sobre si el punt d’inflexió va ser la violència policial de l’1 d’octubre durant el referèndum o bé l’aprovació de la llei del referèndum, el 6 i 7 de setembre. El que és segur és que a l’octubre es va notar un fort sotrac econòmic, del qual van alertar des del sector immobiliari, l’automoció o les grans inversions. El diagnòstic, aleshores, era clar: “Està tot aturat”.
El clima de politització a l’hora de publicar o interpretar les dades no ha ajudat a saber fins a quin punt el sotrac ha sigut intens. Però més enllà de les percepcions, alguns indicadors són clars: més de 2.600 empreses s’han endut la seu social de Catalunya, ja sigui per por a un canvi del marc jurídic o pels boicots de la resta d’Espanya. El lobi Exceltur va afirmar que les reserves hoteleres havien caigut un 30%, tot i que el sector català va rebaixar l’alarmisme. Una cosa similar va passar amb el comerç: alguns deien que la caiguda es devia a la situació política, i altres apuntaven que les altes temperatures -que han ajornat compres de roba- també hi han influït.
A l’espera que les xifres siguin oficials, es pot afirmar que la política va tenir a l’octubre un efecte negatiu en l’economia catalana. Això, però, respon en part al discurs catastrofista que ha fet servir el govern central. “En economia, la norma número u és que quan una cosa va malament es diu que va normaleta”, lamentava un important empresari aquesta setmana. Perquè, en cas contrari, la via de la por pot desembocar en la temuda profecia autocomplerta: la por genera contenció en el consum i les inversions, cosa que acaba afectant l’economia.
La fuga d’empreses que va ser alimentada per un decret de Rajoy
XAVIER GRAU Barcelona Actualitzada el 26/11/2017 ara
Només cinc dies després del referèndum de l’1-O, el govern espanyol va aprovar per via d’urgència un decret per facilitar la fugida d’empreses de Catalunya. El decret, bàsicament, permetia canviar la seu social sense la necessitat de passar per la junta d’accionistes. Des d’aleshores, més de 2.600 empreses han decidit marxar de Catalunya. Algunes només han traslladat la seu social, d’altres s’han endut també la seu fiscal.
El ministre d’Economia, Luis de Guindos, va argumentar que diverses organitzacions empresarials li havien demanat aquest canvi legislatiu, que va comptar amb el suport del PSOE i de Ciutadans, a més del del PP. Ara, no obstant, el ministre afirma que ja ha perdut efectivitat perquè l’aplicació de l’article 155 ha retornat l’estabilitat. I, de fet, el ritme de sortida d’empreses s’ha anat alentint després de l’allau dels primers dies. Uns trasllats que, segons els experts, en principi no tindran gaire impacte en el finançament de la Generalitat.
Patronals dividides
Foment reconeix un baix impacte i Cecot hi està en contra
El decret va ser agraït per algunes empreses i patronals. La Cambra de Comerç d’Espanya, presidida per Josep Lluís Bonet, el va aplaudir, malgrat que ell, finalment, ha renunciat a traslladar la seu de l’empresa que presideix, Freixenet. Foment del Treball va donar suport a la mesura, si bé reconeixia que tindria poc impacte en l’economia catalana.
Cecot, però, s’hi va posicionar en contra. El president d’aquesta patronal, Antoni Abad, va escriure al ministre Guindos per retreure-li l’aprovació d’aquesta norma perquè va en contra dels interessos dels accionistes de les empreses i només afavoreix les grans empreses, mentre que perjudica les pimes.
Fugida en massa de l’Íbex
Entre les grans, només Grifols es manté a Catalunya
Potser la Cecot tenia raó, perquè les grans empreses van ser les primeres a endur-se la seva seu. Fa dos mesos Catalunya tenia set empreses a l’Íbex-35, el selectiu de la borsa espanyola. Ara només en queda una, la farmacèutica Grifols. CaixaBank a València, el Sabadell a Alacant i Gas Natural, Abertis, Cellnex i Colonial a Madrid van ser els primers moviments de les grans.
A aquestes companyies les va seguir la fugida d’altres cotitzades més petites del mercat continu i del MAB. Dogi, Service Point, Molins i Oryzon van seguir el camí que ha portat la seva seu social a la capital espanyola.
El sector financer
El paraigua dels reguladors s’endú bancs i asseguradores
Els bancs van ser els primers a marxar. CaixaBank, el Sabadell i Mediolanum van argumentar que, davant la possible declaració d’independència, necessitaven tenir la seu en un territori que estigués sota el paraigua legislatiu i regulador del Banc Central Europeu. El Sabadell va justificar el canvi perquè la percepció de risc va augmentar i perquè hi va haver “grans moviments de dipòsits”, que no són fugues, sinó trasllats de dipòsits de Catalunya a fora. El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, va argumentar que la decisió va ser exclusivament tècnica “per protegir els interessos dels clients, els accionistes i els treballadors”.
Als bancs els va seguir en la seva fugida una altra branca del sector financer: les asseguradores. Barcelona era la gran plaça del sector, on, juntament amb la cotitzada Catalana Occident i les seus de les participades de CaixaBank, VidaCaixa i SegurCaixa Adeslas, hi havia les seus espanyoles de les principals multinacionals del sector, com Allianz i Axa. Ara totes han traslladat la seu a Madrid. La seguretat jurídica, en un sector molt regulat i amb importants requisits d’inversió i de solvència, va ser l’argument per al trasllat de les seus.
Altres empreses
El gran consum s’espanta, la indústria i les multinacionals, no
Entre la resta d’empreses hi ha hagut dues tendències molt clares. Algunes empreses de gran consum, que es podien veure afectades per boicots, van canviar la seu, com San Miguel, que va portar la seu social a Màlaga, on té un centre de producció, i Idilia Foods, el fabricant del Cola Cao i la Nocilla.
Però són moltes les empreses que no han traslladat la seu, sobretot del sector industrial. És el cas de les dues grans empreses de l’automoció a Catalunya: Nissan i Seat. En el cas de la marca de Martorell, s’ha reconegut, almenys per part del comitè d’empresa, que hi va haver pressions “polítiques” i “monàrquiques” per canviar la seu de lloc. Moltes multinacionals, com Nestlé i la majoria de la petroquímica de Tarragona, tampoc s’han traslladat.
Els sectors més exposats a la política
A.M. / X.G. / D.C. Barcelona Actualitzada el 26/11/2017 ara
FINANCES
El paraigua del BCE i el pànic dels estalviadors
El diner és poruc. Aquesta és una de les màximes del sector financer, i queda acreditada cíclicament en un àmbit en què un rumor, un esclat de por o una cua de clients retirant estalvis pot tenir efectes catastròfics sobre una entitat o sobre una economia. Ho saben bé CaixaBank i el Banc Sabadell, que van patir després de l’1-O un fenomen de retirada de dipòsits que va arribar a amenaçar la seva liquiditat i els va decidir a treure la seu de Catalunya per calmar els clients.
Les entitats, però, es van cuidar molt d’assenyalar aquest fenomen -encara no quantificat, ni al Principat ni a la resta d’Espanya- i van preferir insistir en el risc que hi havia que Catalunya quedés fora de la UE, cosa que hauria comportat quedar fora del paraigua del Banc Central Europeu (BCE).
Però al marge del que s’ha viscut en aquest últim mes, el cert és que, des del 2010 fins ara, els dos bancs catalans han superat una crisi que amenaçava la seva supervivència, han absorbit altres entitats i han crescut significativament.
TURISME
La marca Barcelona pateix a l’octubre i queda a l’expectativa
Les dades de l’INE publicades dijous passat van demostrar que Barcelona va perdre un 3,9% de turistes a l’octubre (respecte al mateix mes de l’any anterior) arran dels fets ocorreguts durant i després de la jornada del referèndum: la repressió policial i les diferents i massives manifestacions convocades pels fronts independentista i unionista. Es confirmaven parcialment les advertències dels operadors turístics, que advertien d’una cancel·lació del 30% de reserves fetes, i d’altres personalitats que posaven sobre la taula un càstig a la marca Barcelona que no passaria desapercebut.
Les tendències dels pròxims mesos, tot i que just ara comença l’etapa més fluixa per al turisme, serviran per treure conclusions més consistents que, en tot cas, no es podran desvincular dels atacs terroristes del mes d’agost a Barcelona i Cambrils. Aquells fets tràgics van fer que el turisme a Barcelona caigués un 2,1%, malgrat que els atemptats es van produir el dia 17. Falta veure si el suposat efecte de l’octubre es consolida en el temps a la resta de zones turístiques de Catalunya.
La inestabilitat pot tenir conseqüències sobre el turisme, la principal activitat econòmica de Catalunya, però hi haurà elements que jugaran a favor del Principat. Un és important: la intenció de GSMA, la patronal del sector de la telefonia, de mantenir a Barcelona la celebració del Mobile World Congress, el principal saló del sector.
IMMOBILIARI
L’activitat s’alenteix però no s’atura
L’activitat en el sector immobiliari no s’ha aturat a causa del Procés. Com a molt, indiquen els principals inversors, s’ha alentit o posposat alguna inversió prevista. De fet, des del mes d’octubre s’han seguit tancant operacions importants. Per exemple, Meridia, el fons que controla l’exvicepresident del Barça Javier Faus, va pagar aquest mateix mes de novembre 35 milions pel centre comercial Barnasud de Gavà. I Spaces acaba d’obrir un centre de negocis al 22@. Nacho Castella, director general de CatRealEstate, assegura que “ningú ha deixat d’invertir” i posa l’exemple d’un family office que li ha demanat que inverteixi 15 milions fins a final d’any. Com a molt, diu, hi ha algun inversor internacional que ha deixat en standby alguna operació. El que sí que s’ha produït és un creixement més baix en la venda de pisos, segons les dades de l’INE, que en part pot ser atribuït a la falta de producte en el mercat.
ALIMENTACIÓ
Una indústria acostumada al concepte ‘boicot’
La indústria agroalimentària fa una dècada que està pendent d’un possible boicot. Cada cop que les tensions entre els governs de la Generalitat i l’Estat creixen, l’amenaça sobre els productes catalans despunta, amb l’altaveu de les xarxes socials escrivint llistats de productes catalans. Des de Foment del Treball admeten que si alguna activitat està patint el boicot és la del sector alimentari, molt potent a Catalunya.
Les marques de cava s’han convertit en una de les víctimes fàcils de les campanyes, com ja ho van ser les dels vins de denominació d’origen catalanes fa una dècada. Però altres companyies que han aconseguit fer-se un nom a la resta d’Espanya també estan patint les conseqüències de tenir les seves arrels a Catalunya. El silenci domina en el seu discurs per evitar un efecte multiplicador de les seves paraules. Les que sí que han sortit a advertir dels efectes perniciosos del boicot són les empreses de la resta d’Espanya que els proveeixen les primeres matèries. L’efecte bumerang, que en diuen.