BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Des de Londres amb amor", John Carlin

Em llevo aquí a Londres abans de l’alba, llegeixo el més recent sobre Catalunya i penso que lleig que és tot plegat. Que lleig i que dolorós i que dece­bedor.

Esperava més d’ Espanya, el país on va néixer la meva mare, on he viscut quinze dels últims dinou anys, on m’he proposat de viure –a Catalunya, sigui independent o no– la major part de la resta dels dies que em queden. La gent és més simpàtica, noble i generosa que a qualsevol dels altres set ­països on he viscut. Comparat amb els més de 70 països que he visitat és un bon lloc per ser un immigrant, és un bon país per ser ­homosexual, per ser dona, per ser un nen o un ­ancià. Hi ha moltes coses a Espanya que són admirables, envejables, modernes i exemplars.

És per tot això que em decep i em deprimeix tant constatar com de primitiva que continua sent la jove democràcia espanyola i com s’arriba a trasbalsar, en particular quan entra en joc el tema de la sobirania territorial. Tant jo com molts amics meus estrangers que coneixen bé Espanya i l’estimen hem descobert en les últimes setmanes del drama català una cosa fosca en l’ànima política d’aquest país que hauríem preferit no veure.

Això no és prendre una posició a favor de la independència. Crec que sense excepció tots els meus amics nascuts fora comparteixen el meu rebuig de l’independentisme. No m’agrada l’antagonisme que defineix l’essència del sentiment nacionalista sempre i en tots els llocs; sospito que el preu ­econòmic d’abandonar Espanya seria catastròfic per a Catalunya, territori on, per cert, tinc tots els meus estalvis.

(EFE)

Catastròfica també la decisió de Carles Puigdemont i els altres polítics independentistes d’optar no per convocar eleccions la setmana passada, sinó per declarar la independència unilateral. I fer-ho partint de la presumpta legitimitat d’un referèndum que no va ser mai un re­ferèndum! Allò de l’1 d’octubre va ser una protesta massiva amb més teatre que substància electoral. No només Trump viu en un món de realitats alternatives.

Però no és això el que m’ha desconcertat aquest matí en despertar-me. El que m’ha desconcertat ha estat la claredat amb què he vist la barreja d’ira, o odi, o revengisme o qui sap quins complexos motiven les ­accions polítiques d’aquells senyors i senyores de l’ establishment polític espanyol, però especialment els del Partit Popular amb les ganes boges que han tingut d’im­posar la seva autoritat sobre Catalunya. Ho vaig veure i ho vaig entendre quan em va ­venir a la ment el moment més revelador i sinistre dels dies bojos en què vivim: la ra­biosa ovació que Mariano Rajoy va rebre dels seus correligionaris al Senat després del seu discurs el divendres en què es va ­exculpar de tota responsabilitat per l’actual desgavell (una altra realitat alternativa), va in­sistir que “qui va pecar va ser Puigdemont i només Puigdemont” i va exigir la impo­sició de l’article 155. Sí, Puigdemont l’hi va acabar posant amb safata però és molt di­fícil evitar la conclusió que per a Rajoy i companyia envair i ocupar Catalunya po­líticament sempre va ser el primer recurs, no l’últim; que aprovar l’article 155, la foscor feta llei, va ser motiu no de lamentació sinó de festa.

El que el PP no sembla entendre és que encara que la seva jugada funcioni i l’in­dependentisme pateixi una derrota en les eleccions del 21 de desembre no deixa de ser una força política important. L’intent d’ esclafar-lo i humiliar-lo crearà més ressentiment a les seves files, i el ressentiment és un motor polític d’energia inesgotable.

Veurem què passa en les properes setmanes. Hi ha tants riscos que les coses vagin a pitjor com que es tranquil·litzin. Però avui tot és lleig. Des de fora no hi ha cap altra ­manera de veure la presa de poder del PP a Catalunya. I no només lleig sinó absurd: el més xocant per a mi i per a tots els estrangers amb els quals parlo és com d’espec­tacularment innecessari ha estat tot aquest embolic. Que fàcil que hauria estat evitar-ho. Primer, i òbviament, amb un canvi en el text sagrat de la Constitució i amb l’apro­vació d’un referèndum pactat, com hauria fet qualsevol altre Estat modern i democràtic ( el Canadà, el Regne Unit) en circumstàncies semblants. Però segurament s’hauria evitat amb menys: amb gestos conciliadors i paraules respectuoses, amb alguna cessió de poder a la regió autònoma catalana, amb un mínim d’esperit estadista, amb l’afany de pensar primer en el bé general.

En una democràcia la política consisteix a persuadir, a guanyar cors i ments a través dels arguments, les paraules i els gestos. En un sistema autoritari la política consisteix a imposar la llei. A quin dels dos s’assembla més l’ Estat espanyol avui? Sabem la resposta. Però per què són tan matussers, tan inflexibles i tan estrets? La resposta és obligatò­riament llarga i complicada però un article a la revista The New Yorker aquest cap de setmana del meu amic i premiat periodista Jon Lee Anderson crec que ofereix una pista. “Una profunda inseguretat –conclou Anderson– batega en el cor de l’ establishment polític i mediàtic espanyol sobre el pes que té la cultura de­mocràtica espanyola. I amb bona raó”.

1-XI-17, John Carlin, lavanguardia