"Astúcies", Antoni Puigverd
Un personatge de Rachel Cusk de la seva darrera novel·la ( Tránsito, Ed. Libros del Asteroide) diu que a Londres hi ha massa ironia i que, per tant, cap comportament no és creïble, perquè “qualsevol cosa ja és una imitació d’ella mateixa”. A Catalunya la ironia és un tret cultural distintiu des del temps del poeta Carner, i res no s’acaba de prendre mai seriosament. Dret, política o discursos no s’acaben de creure mai del tot. Ho vam veure amb els atemptats dels gihadistes de Ripoll: els acudits sobre l’atractiu sexual del major Trapero de seguida van relativitzar la tragèdia. L’humor paròdic de Polònia i els innombrables imitadors que té a Twitter i a les ràdios han ajudat a convertir la política catalana en un teatre que, tot i que vol ser de tesi, sempre pren el camí de la comèdia. La proclamació inútil i pomposa alhora de la república va ser la culminació de la cultura irònica catalana: fem que la fantasia sembli veritat. Per això la convocatòria electoral de Rajoy (i no la presó dels Jordis) ha tingut a les galtes de la política catalana l’impacte d’un parell de bufetades. La realitat s’ha imposat de cop. Qui no corre vola.
De cop, molts catalans han descobert que els cops d’efecte que semblaven astuts poden arribar a ser molt extravagants. La república catalana ha estat descrita per molts mitjans estrangers que veien amb simpatia les reivindicacions catalanes com una “fanfarronada” ( Libération), “Viatge a Absúrdia” ( Le Figaro), “Actuació melodramàtica” ( The Times). Bèlgica, que va tenir gestos deferents amb el Govern, ara viu com un problema la presència de Puigdemont.
Les coses han quedat clares: no cal donar-hi gaires voltes. L’independentisme tenia molta força, però no prou per fer el que ha volgut fer. N’ha sortit amb la cua entre les cames: dos líders detinguts i altres líders imputats, decepció entre els més crèduls, la Generalitat intervinguda, el país dividit i marejat. S’imposa una mica de severitat. La ciutadania en general, però sobretot els que encara no saben si viuen a Polònia o a Catalònia, agrairan que els seus polítics deixin a l’armari el vestit de comediant.
Si l’independentisme és capaç d’obtenir una gran victòria, la negociació serà inevitable. I, per tant, com que tota negociació implica concessió, els dirigents independentistes farien bé de no posar-se ara obligacions que després no puguin complir. Altrament, si aquesta victòria no
es produeix, el mínim que es pot exigir és que l’independentisme faci com tothom: que aprengui a tenir paciència i a regular els objectius.
Les coses són com són. Avui Catalunya té menys autogovern que ahir, però potser més que demà. Per acabar-ho d’adobar, en comptes d’obtenir el suport d’Europa, ens hem convertit en un problema d’Europa. A partir d’ara, qualsevol repetició dels típics cops d’efecte del procés serà percebuda no com una astúcia irònica, sinó com un forma de menyspreu a la ciutadania. L’èpica per a convençuts (“Que la prudència no ens faci traïdors”) deixa pas a la cruesa de Tarradellas: “En política es pot fer de tot menys el ridícul”.
1-XI-17, Antoni Puigverd, lavanguardia