"L’error Puigdemont, en evidència", Enric Juliana

Eleccions catalanes el 21 de desembre, convocades de manera fulgurant pel Govern d’ Espanya, després de la votació al Senat de l’article 155 de la Constitució. Els corresponsals estrangers posen uns ulls com unes taronges. Al matí assisteixen al naixement d’una república en una sessió parlamentària amb aires de funeral, i a la tarda se’ls comunica des de Madrid la convocatòria d’eleccions abans de Nadal. “No parleu més del laberint polític italià i de les enrevessades sagues gregues; això vostre és molt més complicat”, diu la periodista italiana Maria Angela Paone.

Convocatòria ràpida, veloç i taxativa, que desmenteix els qui auguràvem una suspensió llarga de l’autonomia catalana, més enllà dels sis mesos màxims anunciats pel Govern espanyol. Pot semblar una decisió arriscada –hipotètica repetició dels resultats electorals del setembre del 2015–, però potser és l’opció més intel·ligent.

Mariano Rajoy renuncia a la presa de Catalunya que li exigeixen els sectors més durs de la dreta espanyola. Una suspensió llarga a tall d’escarment. Una intervenció prolongada en el temps per entrar a sac a TV3 i al sistema educatiu. Una suspensió llarga per deixar fora de joc els independentistes, mitjançant la seva prohibició, com van fer a a Euskadi amb Herri. Una prohibició impossible de plantejar avui al Parlament espanyol, ja que no hi ha majoria al Congrés dels Diputats per a l’aprovació d’una legislació d’aquest abast, d’una constitucionalitat molt dubtosa. (El Tribunal Constitucional té establert en la seva doctrina que Espanya no és una democràcia militant, cosa que significa que es poden defensar idees contràries a la Constitució, sempre que es respectin les lleis.) Seria un autèntic escàndol.

Una suspensió de més de sis mesos també era el somni de molts dirigents independentistes, per poder motivar una àmplia i multiforme resistència civil davant l’invasor. Objectiu: acumular forces per a la con­secució d’un resultat verita­blement plebiscitari en el moment en què es tornessin a col·locar les urnes, després de mesos d’amargor i de protesta. “Es ficaran en un Vietnam”, ­deien al comitè invisible que assessorava Carles Puigdemont. Rajoy no ha volgut plantejar la batalla en el terreny que els seus adversaris esperaven. L’ Estat sap que el control a distància de la Generalitat és una tasca molt complexa. Han vist venir el Vietnam, i el volen evitar.

Les eleccions el 21 de desembre acontenten el PSOE i ofereixen marge de maniobra a l’asfixiat PSC. Els socialistes poden afirmar que, gràcies a ells, la intervenció serà “mínima” o molt delimitada en el temps. També estarà content Albert Rivera, que exigia l’aplicació del 155 per a una convocatòria electoral immediata. Potser el més perjudicat per aquesta decisió és el PP català. Xavier García Albiol serà el candidat?

Missatge a l’exterior, que no s’està creient la independència de Catalunya: la intervenció serà curta. Missatge a l’interior: que la societat catalana decideixi com més aviat millor quin rumb vol prendre. A la Moncloa tenen enquestes. Hi ha molt cansament. Hi ha moltes ganes de sortir de l’estrès.

Un bon embolic per als partits independentistes. Si van a la cita electoral, d’alguna manera abjuren o relativitzen la república, que cap país estranger de moment no reconeix. Si boicotegen el 21- D, poden quedar fora de joc. Ja trobaran alguna solució imaginativa.

A mesura que passen les hores, s’engrandeix l’ error Puig­demont. Aquestes eleccions les podia haver convocat ell, amb la Generalitat vigent i amb un suport social molt més ampli del que poden fer creure les de­formadores xarxes socials. Es va sentir molt ferit pel cop baix d’Esquerra Republicana i no va suportar que li diguessin traïdor a Twitter. Sempre es pe­nedirà de no haver convocat a les urnes el dia 2 d’octubre, quan tenia el vent del món a favor.

28-X-17, Enric Juliana, lavanguardia