BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La força de la raó democràtica", Borja de Riquer i Permanyer

Fa dos anys i mig, en unes circumstància polítiques diferents –s’apropaven les eleccions espanyoles–, vaig proposar en les pàgines d’aquest diari que caldria confegir a Catalunya una coalició similar a la de la Solidaritat Catalana de l’any 1907. Insisteixo en la proposta, malgrat el nul ressò que va tenir. Crec que l’actual situació de Catalunya em força a reiterar, amb més arguments que llavors, la necessitat urgent d’organitzar una resposta democràtica catalana que sigui majoritària i ofereixi una via per estalviar-nos la imposició de l’article 155.

Cal recordar, encara que sigui breument, que la Solidaritat Catalana fou la mobilització política més impressionant de principis del segle XX i que es va constituir com un moviment de protesta i de reafirmació. De protesta contra la impunitat de què gaudien les actituds anticatalanistes i contra les claudicacions dels polítics espanyols davant el militarisme, i de reafirmació d’una catalanitat amenaçada de ser perseguida per la llei. Això va conduir a la formació d’una coalició electoral que integrava des de carlins fins a republicans, passant per catalanistes de dretes i d’esquerres i molts independents. Els solidaris van aconseguir mobilitzar més de 200.000 electors que van votar posant els interessos del país al davant de les seves conviccions. Això va permetre que moltíssims catòlics votessin candidats republicans anticlericals, i a l’inrevés. Aquell “alçament”, com el va batejar Joan Maragall, va significar que 41 dels 44 diputats que s’elegien a Catalunya fossin solidaris, així com la totalitat dels senadors. L’esclatant victòria solidària va aconseguir que la qüestió catalana assolís un protagonisme indiscutible dins la política espanyola i que, a nivell català, els partits de disciplina espanyola comencessin a ser minori­taris.

Avui, més d’un segle després, i en unes circumstancies molt més greus, penso que és extremadament necessària una reacció similar. Amb l’anunciada intervenció del Govern Rajoy sobre la Generalitat perillen les nostres institucions i les cotes d’autogovern aconseguides. Estem, realment, en una situació d’emergència nacional. Els historiadors tenim força present, pel precedent del 1934, quin pot ser el resultat de l’acció del Govern de Madrid: suspensió, a la pràctica, de l’Estatut, intervenció del Parlament, ­detenció i processament del Govern de la Generalitat, cessament de càrrecs i nomenament de nous governants que faran tot el possible per imposar una involució en ­sectors tan sensibles com l’ensenyament, la cultura i els mitjans de comunicació... i que passaran factura a ajuntaments, partits, ­entitats cíviques...

Josep Roca, Francesc Cambó i Miquel Junyent, dirigents de Solidaritat Catalana, el 1906 Josep Roca, Francesc Cambó i Miquel Junyent, dirigents de Solidaritat Catalana, el 1906

És per això que penso que avui la prioritat és preservar les nostres institucions i evitar l’aplicació de l’article 155, que pot esdevenir el decret de Nova Planta del segle XXI. No cal anar tan de pressa. No necessitem màrtirs, sinó polítics hàbils i sensats que trobin camins i no ens portin a un carreró sense sortida.

Penso que l’actual Govern de la Generalitat hauria d’avançar-se a les pretensions del Govern Rajoy i convocar eleccions al Parlament. I crec que s’hauria d’intentar confegir una coalició amb totes les formacions que defensen el dret a decidir dels catalans i creuen que l’única sortida a l’actual conflicte és la celebració d’un referèndum amb garanties i vinculant.

Cal un acte de generositat política que posi al davant els interessos del país respecte dels partidistes. Fer-ho seria una mostra de la dignitat política i de l’esperit unitari de la ciutadania catalana que des de fa set anys surt pacíficament al carrer per exigir ser tinguda en compte. Aquesta nova Solidaritat hauria de defensar un programa centrat en l’exigència d’un referèndum legal i vinculant, en l’alliberament dels detinguts, el sobreseïment de les causes polítiques i la supressió de les sancions i multes del mateix caràcter.

Penso que la millor sortida de la greu situació actual és mostrar clarament la voluntat política dels catalans de participar en un referèndum. Una clara majoria del sobiranisme en vots i en diputats deixaria en evidència la intransigència i ceguesa política del Govern Rajoy i afavoriria la mediació europea. L’opinió pública espanyola i la internacional s’adonarien de la gran rellevància de la demanda catalana. Per contra, els costos d’una actitud numantina serien potser massa alts atès que una declaració unilateral d’independència seria refusada internacionalment, precipitaria l’anul·lació de l’autogovern català i deixaria en mans del Govern de Madrid el control del temps polític.

A la força de la intransigència governamental i a la seva negativa a la negociació política cal oposar-hi la força de la raó democràtica expressada majoritàriament pels ciutadans.

26-X-17, Borja de Riquer i Permanyer, lavanguardia