BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Notícia esperançada de Catalunya", Lluís Amiguet

Estimats Markus i Simon:

Per fi tinc una cosa bona per explicar després de setmanes de tristes realitats i pitjors auguris des que l’1- O el nostre xat de periodistes europeus es va omplir de vídeos lamentables de cops de porra. Amb ells van venir a Barcelona col·legues de tot el món que van descriure dues Catalunyes: una minoria amb majoria parlamentària de jubilats i boy scouts trotskistes en revolució permanent per deliri secessionista, i una majoria en minoria parlamentària deprimida en silenci.

“A Catalunya manen –repetíeu– els que volen posar més fronteres entre nosaltres”. El de l’ Spiegelva disparar a la cartera: Alemanya no atén a nacions sinó a mercats, i l’espanyol és més gran que el català: aneu amb compte amb la Seat, perquè Audi ja es replanteja el seu patrocini del Barça. Vau citar l’històric exministre d’Exteriors Joschka Fischer: Catalunya posa en perill tota la U E. Vaig ironitzar que els catalans ni tan sols estem a Eurovisió, però vau replicar que ningú no entén l’alemany de Guardiola.

Dia a dia les vostres cròniques van ajudar els vostres governs a aïllar l’independentisme, “capaç de destruir, però no de construir”, fins a deixar-lo fora de la UE i de l’euro. Això va precipitar la fugida de bancs i empreses de la República Catalana del Peter Pan de Ne- vereverland. Vaig témer per la pensió i per la mare octogenària d’un amic, que va plorar mentre em preguntava què passaria.

Fins que ahir algú ben situat em va assegurar que emissaris del Govern central i del català estaven posant en secret i contra rellotge cromos sobre la taula. Vaig voler creure-ho, fins i tot sense proves i a risc de semblar el ximplet del diàleg, més utilitzat que útil. El cas és que s’anaven ajornant proclamacions històriques a canvi de temps per al regateig.

Tota la tarda vaig anar repetint el conte salvífic de la negociació a independentistes i no independentistes i vaig observar esperançat –és la meva petita gran notícia– que tots compartien la meva esperança. I això em va convèncer que n’hi ha. Aquest país vol tornar a dir blat només quan el té al sac i ben lligat. És un país que creix i prospera orgullós amb ­traïdors pactistes com el president Suárez i el president Tarradellas i deixa els màrtirs per als himnes i les ofrenes.

Per això us explico que la majoria volem com més aviat millor unes eleccions catalanes que frenin l’aplicació de l’article 155, copiat de l’alemany per salvar la Constitució en últim extrem, però no per abusar-ne fins al punt de carregar-se-la junt amb l’autogovern de Catalunya que consagra. Gràcies, amics.

25-X-17, Lluís Amiguet, lavanguardia