BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La retòrica del combat", Salvador Cardús

Quan hagi passat el fragor de la ­batalla serà extraordinàriament apassionant estudiar les estratè­gies seguides en el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. I, quan es tingui la dada de la victòria final d’una o altra, encara més. D’una banda, hi ha la lògica pròpia d’un Estat clàssic, actuant amb els instruments de coacció propis del segle XIX. A l’altra, la d’una societat civil que ha arrossegat les institucions polí­tiques catalanes amb les eines del segle XXI. Sé que escric aquestes ratlles més des de la impaciència de qui les vol veure venir que des de la fredor de qui es resigna a veure-les passar. I, tanmateix, no vull deixar d’assenyalar algunes de les sensacions que crec que il·lustren les retòriques de les estratègies de combat.

Primera. Sabem que el cim de l’art de la política és el control dels temps. No és estrany, doncs, que els sectors que voldrien evitar la independència de Catalunya tinguin la sensació que tot va massa de pressa. No es cansen de condemnar un “tenim pressa” que va ser vist com a crit de guerra el 2011 i que ja tenia un recorregut de, com a mínim, cinc anys més. I, per tant, més que acceleració, allò que delata és l’estratègia dels que desitjarien que mai no arribés el dilema que planteja el dret a l’autodeterminació. Bé sigui per convicció, bé sigui per prudència o per covardia, mai no trobaran que hagi arribat el moment de plantejar una hipotètica ruptura. I és per això que a cada nou salt –ara la política avança saltant pantalles–, se’ls acut un nou obstacle.

Ben al contrari, i en segon lloc, des d’un cert sobiranisme es té sensació de lentitud. L’independentisme impacient troba que d’ocasions per a la ruptura ja se n’han deixat passar massa. D’aquesta lentitud n’ha dit processisme, suggerint que tot plegat es reduïa a una qüestió d’indecisió o fins i tot de sabotatge. Reconec que soc dels que tenen pressa, però que no dels que creuen que hi hagi processisme, entès com a sabotatge. Crec que el combat que s’està lliurant és el propi d’una incruent guerra de guerrilles. I cal recordar que els que les van inspirar dirien que “el cim de l’habilitat és sotmetre l’enemic sense combatre” (Sun Tzu), o que “un bon vencedor evita la guerra” (Lao-Tse). I és que la manera de fer perdre l’equilibri a un ­adversari físicament més fort que tu consisteix a reforçar la seva posició i, empenyent-lo en la seva mateixa direcció d’atac, fer-li perdre l’equilibri fins que caigui sol.

Entre els que troben que tot va massa de pressa i els que troben que va massa a poc a poc, en tercer lloc, hi ha els que tenen la sensació que se’ls vol implicar en un combat que no és el seu. La fal·làcia de la neutralitat ha estat prou desemmascarada amb aquella sentència que alerta que si no fas política, te la fan. O, dit d’una altra manera, que l’equidistància és un suport inestimable a l’statu quo. Dit amb tota cruesa: davant de la violència policial, davant de l’abús autoritari en l’aplicació capriciosa de la llei que es diu defensar, davant de l’engany de dir que la suspensió del govern democràtic i legítim de la Genera­litat i l’aplicació indiscriminada de l’ar­ticle 155 no és una suspensió de l’auto­nomia, no hi ha equidistància possible. L’altre dia algú em deia que entre la teoria de la Terra plana i la de la Terra rodona, no hi ha posició mitjana possible. Cert. Es pot estar a favor d’una cosa o de l’altra, i dir que la repressió era inevitable, o que Cuixart i Sánchez no són presos polítics sinó sediciosos, o que el 155 salvarà l’au­tonomia. D’acord. Però no hi ha equidistància. I ­renunciar a la dignitat per evitar la ruïna tampoc no ens deixa fora de la tria.

Quarta sensació: el fracàs. La primera manifestació d’equidistància va ser la que es va qualificar com a tercera via. A la llarga, i després del seu fracàs estrepitós per la nul·la recepció dels seus postulats per part de l’ establishment espanyol, la majoria dels defensors de la tercera via han acabat assenyalant els líders de sobiranisme com a únics culpables del desgavell, potser per dissimular el seu propi fiasco. Quina informació transmeteren a les seves reunions sobre la magnitud del tsunami català? No els van creure, o no van informar correctament pensant que tindrien el control de la situació? Molts d’aquells ara han estat dòcils al suggeriment de canviar les seus de les seves empreses –no pas el negoci– per espantar el ciutadà. Una altra mostra de com es vol dissimular el fracàs amb l’excusa de fer por.

La darrera i cinquena sensació que vull deixar apuntada és la de l’anacronisme que suposa seguir parlant de federalisme o confederalisme al segle XXI. Solucions de mitjans del segle XIX poden resoldre conflictes del XXI? I quan la realitat econòmica, cultural, comunicativa o identitària ja no té fronteres físiques, com és que hom segueix fent sagrada la integritat territorial, dient que es volen combatre les fronteres? Poden arribar a triomfar estratègies basades en models tan anacrònics i confusos? S’haurà d’esperar a veure-ho.

25-X-17, Salvador Cardús, lavanguardia