BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Carta a la meva tia madrilenya", Llucia Ramis

Te’n recordes, de quan vaig escriure una carta al llavors príncep Felip per dir-li que era molt guapo? Jo tenia devers vuit anys, tu apuntares l’adreça del palau de la Zarzuela, anàrem juntes a la bústia. No va respondre mai, i vaig deixar de creure en prínceps blaus. Em vaig fer republicana.

Vosaltres no heu piulat, aquests ­dies, i això em fa pensar que a Madrid no us ho estan explicant bé. Aquí, almanco, tenim les dues versions. La salut democràtica d’un país es reflecteix en el seu periodisme. No vull dir que de sobte hagueu d’entendre aquest culebrot, quan anam pel capítol 1.786. Però engegues la tele, i algú diu que els catalans són uns mentiders perquè només en feriren dos, o insinuen que és culpa seva. Parlen de proporcionalitat, negant el que mostren les imatges i els titulars internacionals. Fan servir molt la paraula independentista (no ho són només la meitat?), com si no fossin persones. I si consideres que han atacat els nostres drets fonamentals, ets un nazi, segons el Govern espanyol, un sediciós, exagerat, victimista. Diuen que estam abduïts i adoctrinats, com si ens haguessin envaït els ultracossos del pensament únic.

Fa una setmana vaig publicar un article que m’hauré de menjar amb patates pels segles dels segles. Vaig dir que no passaria res. Mai no m’he equivocat tant. Aquell matí, i com sintetitzà Álvaro Colomer, gent armada colpejà gent no armada. Poden dir-li com vulguin, però llavors justificaran l’injustificable. Políticament això és el més greu que he viscut, jo que vaig néixer amb la democràcia. En veure-ho, molts amics que no haurien anat a votar ho varen fer per respecte. No cap al Govern, sinó cap als seus veïns, companys, gent que sí que creu en aquest referèndum i fa anys que es manifesta de manera miraculosament pacífica, i es topà de cara amb la barbàrie.

L’horabaixa vaig estar protegint urnes amb centenars de persones que aplaudiren en començar el recompte. Hi havia els del sí, els del no, els del ni-de-conya, i tothom qui volgués. L’emoció és vinculant? Esperava una telefonada vostra, un missatge. En fer ús de la violència, el Govern espanyol també us va agredir a vosaltres, i no ho heu sentit així. Va perdre els arguments, i no ho veieu així. Des de diumenge tenc un nus a l’estómac. No puc dormir, vull plorar. No en sóc l’única. Els catalans semblen menys catalans que mai, i per fi expressen les seves emocions. Aquí estam molt tocats, i
és com si us haguéssiu conformat amb la versió dels mateixos que assegu­raren que l’11-M fou ETA. Són els principals interessats a distanciar-nos i aï­llar-nos.

Una cosa és qüestionar els polítics, i una altra de diferent, qüestionar tota una societat que a més és molt complexa. Vaig deixar de creure en els reis fa temps. Costa seguir creient en aquesta democràcia. Però em nego a deixar de creure en les persones. Vos estim. Mos veim per Nadal.

8-X-17, Llucia Ramis, lavanguardia