BARCELONA RADICAL
radicalparty

"El país de les urnes", Jordi Amat

A mitja tarda surto de la torre de vori de la Residencia de Estu­diantes. El barri és tranquil perquè és adinerat. A la part final del carrer Pedro de Valdivia alguns balcons estan engalanats amb extenses banderes espanyoles descolorides. És una resposta a la crida de la presidenta de la Comunitat. De lluny s’intueixen Nuevos Ministerios. Arribo a la Castellana. Podria ser una gran avinguda de qualsevol capital europea. No s’ha de caminar gaire per passar pel costat de la seu de La Caixa, el Banc Sabadell i Abertis. A l’altra banda del carrer, l’ambaixada americana, al centre l’estàtua de Cánovas del Castillo i una mica més enllà el palauet de l’ambaixada alemanya. No és només l’Estat. És més. A Madrid el poder –el poder que ha callat tant– hi habita com una presència ­real. Giro cap a la dreta. Fundación Ortega Marañón. El palauet està en obres, com invertebrat. No és una metàfora.

Tarda del divendres 29. El seminari d’història més important d’Espanya ha organitzat una sessió oberta. El tema és el Tema. Aquest tema que serà el capítol central de la biografia civil de la meva generació. Baixem a l’aula del soterrani. Unes 50 persones. Es debat sobre el llibre col·lectiu El proceso separatista en Cataluña cuinat amb la sal de Barcelona. Jo, que soc filòleg, hi soc per suggerir que tot va començar amb
una crisi constitucional, per escoltar amb timidesa José Álvarez Junco i Enric Ucelay-da-Cal i de pas servir les copes. Missatge al mòbil del meu pare. “Sort i prudència”. La sessió, seguida amb interès i gravetat, s’allarga ben bé dues hores. Concòrdia. Cap al final, després del torn de preguntes (“qui lidera el procés?”), els dos tòtems de la historiografia contemporània es posen a parlar de tecnologia: expliquen com l’aparició de formes noves de comunicació, des de fa mig mil·lenni, ha estat un factor determinant de l’ascens i la caiguda d’ordres polítics. La impremta, la premsa, la ràdio, les xarxes.

L’endemà al tren m’empasso el recull Tres periodistas en la revolución de Asturias. Un dels tres és Josep Pla, que a mitjans d’octubre del 34 va ser un dels primers periodistes que va arribar a Astúries. Es va trobar Oviedo devastat i milers de morts, però la commoció a la resta d’Espanya s’havia contingut. No hi ha imatges. L’Estat republicà, col·lapsat per la revolució, va enviar la legió i el Govern encara podia imposar un bloqueig informatiu. Eren temps més foscos. La idea de ciutadania no havia progressat tant. Ja no és la nostra època. La nostra és l’era digital i del solipsisme de la Unió Europea, l’ansiada nova pàtria que ni sumant més sobirania no pot obturar la sagnia entre ciutadania i els seus estats respectius.

El diumenge 1 la variant local d’aquesta crisi global esclata a tocar de casa. A l’escola Diputació, per exemple, on estudien nens que van compartir mocs amb els meus a la llar d’infants. Ni la violència armada pot dispersar la gentada que fraternalment s’ha agermanat per organitzar un referèndum que només hauria de valdre com l’expressió ansiosa i multitudinària d’un demos que
ha fet tots els possibles per expressar-se. Però el demos, reprimida la seva eclosió, s’eixampla fent-se viral. Les imatges de la vergonya reboten del telèfon a la xarxa i de la xarxa al món. No és Ankara. És Barcelona. Les porres dels policies colpegen a d’altres bandes d’un territori que no coneixen, amb la ràbia del fracàs d’un govern que ha fallat en el moment clau i ha perdut el control del país real i mesocràtic. Cap dimissió. És intolerable.

El sobiranisme, que ha plantejat un sabotatge a l’Estat des de tots els fronts, l’ha desnortat i així ha guanyat una batalla amb urnes transformades en símbol. Un català de Mallorca, amb qui no fa res cridàvem una tornada dels Stones (“No sempre aconsegueixes allò que vols, però si alguna vegada ho intentes, podràs trobar el que necessites”), m’escriu un missatge. “Ja sé que havies decidit no votar però... si pots, vota per mi, encara que sigui en blanc”. Penso en la ignomínia democràtica del setembre al Parlament. Penso altra vegada en bons amics a qui la guerra bruta ha esbotzat el seu horitzó. Avui, aconseguint votar, reconquereixen el seu honor. No puc compartir la seva il·lusió perquè dubto que el nostre context possibiliti una independència postmoderna, però no puc negar el dolor que s’ha sembrat. L’onada d’indignació emo­cional va foradant la resistència dels qui pensem que l’Estat del 78 –el de nacionalitats i regions– havia de ser el marc d’una solució no traumàtica del conflicte territorial.

Per què votaré si no hi creia? Diguem que com a compromís ètic d’un barceloní i ­europeu concret davant la desproporció repressiva. No per afavorir cap ruptura. Tal vegada com un consol. Com a esperança activa perquè en el rebuig a la violència i el reconeixement de les idees bàsiques dels altres, superant les tensions internes, ens puguem retrobar gairebé tots altra vegada. Pitjo el botó de l’ascensor, baixo, m’arribo a l’escola Joan Miró, faig cua profundament entristit, noto una brutal energia col·lectiva expandint-se, voto i torno a casa bloquejat, escoltant el so permanent de l’helicòpter com si fos un ganivet amenaçador.

8-X-17, Jordi Amat, lavanguardia