BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Les raons de la intransigència", Borja de Riquer i Permanyer

Davant els greus esdeveniments succeïts a Catalunya els darrers dies, pot ésser interessant fer una reflexió històrica sobre les raons de la intransigència dels governants espanyols davant les demandes catalanes.

Esmentaré les quatre que considero més rellevants. La primera és la notòria diferència entre el tarannà de la vida política catalana i el de l’espanyola. A casa nostra, davant l’absència d’organismes de poder propi, el protagonisme i la vitalitat de la societat civil han estat un ­important factor de modernit­zació de les actituds polítiques. Així, el catalanisme polític, sorgit d’aquesta societat civil, ha hagut de basar la seva estratègia en la transversalitat social per tal de poder fer-se primer amb les administracions locals –ajuntaments, diputacions– i després per aconseguir institucions de govern autonòmic.

Per contra, la societat civil ha participat molt poc en la vida política espanyola feta des de Madrid per la forta jerarquia amb què han funcionat les relacions de poder, molt establertes des de dalt, entre minories, entre els dirigents dels partits i els grans grups d’interessos econòmics. Aquest fet explica en part la incomprensió dels polítics espanyols vers el procés català. La seva reacció davant el moviment ciutadà més important de la història hispànica, per la quantitat de gent mobilitzada i per la seva persistència, ha estat de menyspreu. Han considerat que era un muntatge d’alguns dirigents (abans Mas i ara Puigdemont i Junqueras) o una conspiració, i no una causa impulsada des d’abaix per milions de ciutadans.

La segona raó la trobem en la manca de tradició pactista de la política espanyola, on hi ha predominat el principi que el poder mai pacta, sinó que s’imposa, i que tota transacció és una claudicació o una traïció. És allò de “vale más honra sin barcos que barcos sin honra”, que els va portar a perdre-ho tot, fins “la españolísima isla de Cuba”. Els catalans, en canvi, com va explicar Jaume Vicens, davant els conflictes interns hem tendit sempre a cercar solucions pactades. Som molt pragmàtics i estem força disposats a escoltar les diferents raons: és la política del “parlem-ne”.

Cánovas i Sagasta, en una caricatura de l'any 1882
 
Cánovas i Sagasta, en una caricatura de l'any 1882

La tercera és l’enorme càrrega ideològica nacionalista que ha impregnat des del segle XVIII la construcció de l’Estat espanyol. Des de fa tres segles, els governants espanyols han imposat com a veritat inqüestionable l’existència d’una única nació, la seva. I en funció d’això han articulat una sèrie de lleis i de tècniques administratives i jurídiques que han configurat l’exercici del poder. D’això se’n deriva un discurs oficial que considera il·legal i punible qualsevol qüestionament de la sobirania única. Els polítics espanyols no han entès que la identitat no pot imposar-se.

Un quart factor és la ferma voluntat de concentrar el màxim de poder en el govern de Madrid, malgrat l’existència de l’estat autonòmic. Avui això està reflectit en l’acord entre PP, PSOE i Cs per mantenir un model polític que controli des de la capital de l’Estat les competències econòmiques i polítiques més fonamentals. Pels governants espanyols recaptar i distribuir els recursos és bàsic per poder fer aliances amb els interessos econòmics i per construir clienteles.

Resumint, els polítics espanyols són intransigents perquè no estan acostumats a negociar atès que tot pacte implica fer concessions. Tenen aquella altivesa dels qui sempre han controlat el poder i no el volen compartir. Posseeixen una concepció patrimonial de l’Estat i estan convençuts que són els gestors idonis del poder i els seus administradors permanents, que van tornant-se com Cánovas i Sagasta ­segons els avatars electorals. Un meu col·lega madrileny sostenia que els catalans podíem administrar-nos, però ha­víem de recordar sempre que “el solar es nuestro”. S’atribueix a Felipe González una frase significativa quan negociava amb bascos i catalans: “Negociar en el último momento y cuando no haya más remedio, y conceder lo mínimo posible”. Avui només cal llegir la majoria dels diaris de Madrid per comprovar cóm n’estan d’arrelades aquestes conviccions no tan sols entre els polítics sinó també entre periodistes i intel·lectuals.

Un bon nombre de catalans hem plantejat modificar aquest statu quo i poder decidir si volem seguir o no dins d’aquest Estat i amb aquestes regles del joc. Estem comprovant que no és fàcil negociar amb una gent que pensa i actua així. És per això, em temo, que el procés català ­serà més dur i més llarg del que molts voldríem. A l’inici del ­segle XXI no es pot negar el dret a decidir al·ludint “la sagrada unidad de la patria” i la “legislación vigente”. En una demo­cràcia, quan la legislació entra en contradicció amb l’exercici d’un dret natural i universal, no és prohibeix aquest dret, sinó que es modifica la llei. A més, l’actual Constitució no prohibeix els referèndums. Només cal la voluntat política de negociar.

Penso que el divorci entre la majoria dels catalans i l’Espanya de Rajoy ja és irreversible. El cas català també està posant a prova alguns dels fonaments de l’Es­panya actual. Tal vegada aquesta crisi esdevingui una oportunitat per a què molts demòcrates espanyols es plantegin la necessitat de transformar radicalment el sistema polític que permet a Rajoy actuar amb aquests procediments autoritaris.