BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Quan Espanya hi era a temps", Salvador Cardús

Quan a la tardor del 2005 es va portar el projecte de nou Estatut a Las Cortes amb el 89% dels diputats del Parlament de Catalunya a favor, Espanya encara hi era a temps. A temps, esclar, de resoldre un encaix constitucional que el temps havia anat deteriorant, especialment durant els quatre anys de majoria absoluta del Partit Popular de José María Aznar. La reforma de l’Estatut era la resposta a l’erosió constant i la deslleialtat constitucional produïda sobre l’autogovern de Catalunya, pensada més com un dic protector que no pas com un nou horitzó. Maragall i l’ERC d’aleshores estaven convençuts de la comprensió del PSOE de Zapatero i de la pròpia força a Espanya. Però van optar per passar el ribot, per convertir la derrota en una humiliació –fins i tot del mateix Maragall–, i per aprofitar l’oportunitat per acabar d’enrunar el vell pacte autonòmic.

Quan a la primavera de 2010 el Tribunal Constitucional encara no havia dictat sentència, Espanya encara hi era a temps. A temps de respectar la voluntat majoritària –i resignada, diguem-ho tot– dels catalans, expressada en el referèndum del 2006. Que una sentència del Tribunal Constitucional favorable als recursos interposats pel Partit Popular tindria conseqüències gravíssimes, ja ho va expressar aquest mateix diari en l’editorial conjunt que havia promogut, “La dignitat de Catalunya”, publicat el 26 de novembre del 2009. Suposo que els redactors creien –i que encara recorden– el que van escriure: “Està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977”; la sentència podria ser “un verdader tancament amb pany i forrellat institucional”; “hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat”; “no som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat” i “si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”. Doncs això és del que es va advertir, això és el que va ser la sentència i això és el que ha passat.

Quan el 20 de setembre del 2012 el llavors president Artur Mas es va entrevistar amb Mariano Rajoy oferint diàleg per a un nou pacte fiscal, Espanya encara hi era a temps. Mas hi va portar la resolució aprovada pel Parlament de Catalunya el 25 de juliol anterior, per 108 vots favorables de 135 en la majoria de punts (CiU, ICV-EUiA, ERC, Laporta i PSC). L’editorial del Financial Times d’aquell mateix dia advertia: “Si Rajoy no fa un gest cap a les demandes de Catalunya, la independència serà imparable, digui el que digui el Rei”. No crec que el Financial Times frivolitzés amb una qüestió tan rellevant. Però Rajoy no es va veure concernit per la petició ni l’avís, i es va tancar a qualsevol possibilitat d’acord.

Quan el 8 d’abril de 2014 Jordi Turull, Marta Ribas i Joan Herrera van anar a les Corts, Espanya encara hi era a temps. Hi portaven una proposició de llei del Parlament de Catalunya per tal que, atenent l’article 150.2 de la Constitució, es traspassés la competència per convocar i celebrar un referèndum a Catalunya. No cal dir que la resposta va ser clara: 299 vots en contra de 350, ben defensats per Rajoy i Pérez Rubalcaba.

El 2014, la política espanyola encara creia –mal assessorats pels que confonen desitjos amb realitat– que les mobilitzacions catalanes a favor de la independència eren resultat d’una manipulació mediàtica dirigida per Artur Mas i que, amb una mica de paciència, es desinflaria. Un bon cas Palau per aquí, dinamitar la família
Pujol per allà, una barroera operació Catalunya més enllà, i tots els catalans quedarien desmoralitzats i desactivats. Espanya s’havia cregut la so­cietat pujolista que ella mateixa s’havia inventat, amb l’ajuda d’alguns catalans.

Quan el passat 22 de maig el president Carles Puigdemont va anar a Madrid a oferir la darrera oportunitat de diàleg, però, Espanya ja no hi era a temps. Quan has demonitzat tots els marges passibles de negociació, si n’obres un et converteixes en el mateix diable i en un traïdor. Em sorprèn que hi hagi qui relacioni el compromís ferm de celebrar el referèndum de la majoria de govern i parlamentària catalana amb càlculs electorals tàctics d’ERC, PDECat o de En Comú, i que no vegi la relació entre l’obstinació espanyola en contra del referèndum i, precisament, les seves febleses i incerteses polítiques i electorals.

Ho van pronosticar els redactors de “La dignitat de Catalunya” el 2009, i ho va veure clar el Financial Times el 2012. Durant més de deu anys, Espanya hi ha estat a temps. Però no ha tingut pressa, cap pressa. Finalment, el referèndum d’autodeterminació ha estat l’única i l’última finestra d’oportunitat per a aquella “legítima resposta d’una societat responsable” quan Espanya ja no hi ha estat a temps.

7-VI-17, Salvador Cardús, lavanguardia