BARCELONA RADICAL
radicalparty

els continents són 5: Austràlia, Antàrtida, Amèrica, Eurafràsia... i Zelàndia

Podría existir un continente perdido debajo de Nueva ZelandaAl llarg de la història no hi ha hagut un criteri ferm per definir què és un continent i quines masses terrestres poden aspirar a ser-ho. La geografia defineix els continents com “cadascuna de les grans divisions de la terra emergida separades pels oceans”, segons el Gran diccionari de la llengua catalana.

El cas d’Europa

Si es té en compte aquesta definició, Europa no hauria de rebre l’esmentada distinció i hauria de considerar-se part d’un únic continent juntament amb Àsia. En algunes classificacions, rep el nom d’ Euràsia, normalment les que tenen relació amb la geologia i la distribució de les plaques tectòniques continentals, utilitzada en la gran part de països de l’Europa oriental, de l’antiga Unió Soviètica i el Japó.

D’entrada, no hi ha un gran canal o oceà que separi Europa i Àsia i, a més, formen part de la mateixa placa tectònica sense que tampoc hi hagi autonomia entre els dos territoris. Segons els experts, Europa és una península més del continent asiàtic, com ho són les penínsules aràbiga i la de l’ Hindustan –la que comprèn l’ Índia– que no es consideren continents per se, fins i tot descansant cada una d’elles sobre una placa tectònica diferent a la de la resta d’ Euràsia.

El cas d’Europa demostra que les convencions no són gaire importants i que els criteris historicoculturals sí que pesen quan es tracta de definir què és un continent. Però hi ha més incongruències:

Separació per oceans

Només dos continents, l’ Antàrtida i Oceania, estan separats de la resta per grans masses d’aigua, la qual cosa demostra que aquest criteri no es respecta. També ho estaria Amèrica, si es considerés un únic continent, o Eurafràsia, el supercontinent format per Europa, Àfrica i Àsia, considerat una única àrea de terra contínua en el model més arrelat a la definició geològica. Aquesta visió només preveu l’existència de quatre continents ( Austràlia, l’ Antàrtida, Amèrica i Eurafràsia) ja que no considera barreres intercontinentals fronteres artificials, com el canal de Suez o el de Panamà.

Mida

La definició de continent parla de “grans divisions de terra”, però no hi ha una norma establerta per determinar on és el límit entre gran i petit. Madagascar no es considera continent i Austràlia, en models continentals com el de parla anglesa, sí. Per aquest model, el continent australià fa referència al territori comprès a la placa tectònica australiana que engloba el país aussie i a l’illa de Nova Guinea, antigament unides per terra i amb un territori denominat Sahul. Podria ser Rússia un continent?

Continuïtat del territori

Amèrica Central, entesa com el territori que comprèn la part central d’ Amèrica – Panamà, Hondures o Costa Rica– i les illes del Carib ­–Cuba o Jamaica– no acostuma a reconeixe’s com a continent en cap classificació. Inclou els primers països amb Amèrica del Nord i queden les illes com a microcontinents. Tot i això, Oceania, formada principalment per illes, sí que rep aquest honor en algunes classificacions i és l’únic continent insular de tots els existents.

Com s’ha de presentar Zelàndia?

“L’equip científic ha debatut si havia de presentar Zelàndia com a setè o vuitè continent del món. Geològicament no hi ha raó per pensar en Europa i Àsia per separat. Però la idea del continent europeu està tan establerta en la societat que hem decidit no lluitar contra això, perquè seria una distracció”, afirma Nick Mortimer.

25-VIII-17, F. Aguilar, lavanguardia

somiar amb un continent enfonsat a les profunditats del mar ha deixat de semblar una quimera des que Zelàndia, una enorme massa de terra de 4,9 milions de km2i pràcticament submergida –el 94% de la seva àrea és sota l’oceà Pacífic–, aspira a engrossir aquesta llista, segons un estudi publicat a la revista científica GSAde laSocietat Geològica dels Estats Units ( GSA).

Zelàndia s’estén des del nord-est d’ Austràlia fins més enllà del sud de Nova Zelanda, la seva part més ­elevada –i única visible–, amb Nova Caledònia. Fins avui els dos països estaven inclosos al continent insular d’ Oceania, que comprèn a ­Austràlia, Nova Guinea i els arxipèlags de Micronèsia, la Polinèsia i Melanèsia –al qual pertany Nova Caledònia–.

L’existència d’un continent enfonsat com l’ Atlàntida ha estat una fantasia recurrent al llarg de la història en àmbits com el cinema, els còmics o la literatura, especialment a partir del Romanticisme. Tant, que s’han escrit centenars de relats des que Plató la va descriure per primera vegada com un poderós imperi marítim als diàlegs de Timeu. Després d’una gran expansió que la va portar des de Líbia fins a Egipte i a Europa fins a Tirrènia, els déus van castigar l’imperi amb un gran terratrèmol que va enfonsar l’illa al mar per la supèrbia dels atlants. Des d’aleshores no se n’ha trobat cap rastre.

Potser “aquesta fascinant història i la idea romàntica d’un continent perdut, o amagat, ajuda a explicar que Zelàndia s’hagi tornat tan popular als mitjans de comunicació des de l’anunci formal de la seva existència, al febrer”, explica a aquest diari Nick Mortimer, científic del GNS Science de Nova Zelanda i autor principal de l’article Zelàndia, que va publicar la GSA l’abril passat.

Aquest estudi utilitza com a definició de continent la mateixa que el glossari de geologia, que els descriu com “les masses terrestres més grans, incloent-hi la terra seca i les plataformes continentals” ( Neuendorf, 2005). Per aquesta raó, el fet que la majoria de la superfície de Zelàndia estigui enfonsada no ­implica que aquest territori no pugui ser un continent, perquè els atributs que té són propis de les plaques continentals, segons els científics del GNS Science. “Aquesta massa terrestre oculta és una entitat geo­lògica diferent que compleix tots els criteris aplicats als altres continents de la Terra”, segons el mateix in­forme.

Els atributs que fan Zelàndia mereixedora d’aquesta distinció són: una elevació superior a l’àrea circumdant assentada sobre l’escorça oceànica, una geologia distintiva ­ –àmplia gamma de roques metamòrfiques, sedimentàries i ígnies–, una escorça molt més gruixuda i de velocitat sísmica més baixa que l’escorça del fons oceànic circumdant i uns límits ben definits al voltant d’un àrea el prou gran perquè es consideri un continent i no un microcontinent. “Sent geocientífics, valorem els atributs geològics. Aquests són independents del canvi del nivell del mar, la política o la cultura. Pensem en termes de milions d’anys, no en canvis humans o climàtics a curt termini”, assenyala Mortimer. “ Zelàndia va existir molt abans que els humans”, conclou.

La gran massa terrestre va formar part del supercontinent Gondwana fins que es va començar a desintegrar durant el Juràssic (fa 185-130 milions d’anys), i es va separar del tot fa uns 60 milions d’anys, després d’escindir-se d’ Austràlia. En aquell moment encara estava per sobre del nivell del mar, segons els científics. Es creu que fa 23 milions d’anys que està al punt més submergit.

Malgrat l’interès que ha suscitat la candidatura de Zelàndia, aquest no és el primer estudi que es fa sobre aquesta massa terrestre. Entre els treballs previs destaca un article del 1995 de Bruce P. Luyendyk, professor emèrit de geofísica marina a la Universitat de Califòrnia, en què va proposar per primera vegada el nom de Zelàndia, utilitzat ara pels científics del GNS Science. Malgrat que abans del 1995 altres geòlegs havien utilitzat l’adjectiu continental per referir-se a Nova Zelanda i els seus voltants, “l’article de ­Luyendyk va ser un catalitzador i una inspiració per continuar estudiant la zona, en terra i en alta mar. Sense l’article d’en Bruce no estaríem en el punt que estem avui”, afirma Mortimer.

El reconeixement de Zelàndia com a continent dependrà que l’estudi es validi amb altres investigacions complementàries, perquè no hi ha un organisme internacional que enumeri, classifiqui o reconegui els continents, una cosa que no passa en altres camps científics com, per exemple, la química, disciplina que disposa de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada ( IUPAC) que regula i normalitza la taula periòdica dels elements químics i estableix estàndards globals en simbologia i protocols operacionals iguals per a tot el món.

Col·locar-lo o no a la llista “és bàsicament una qüestió d’exactitud. Així com un mapa del món sense Nova Zelanda està equivocat, no mostrar Zelàndia com a continent seria incorrecte o enganyós”, explica Mortimer. “Els meus col·legues i jo esperem que s’utilitzi a tots els mapes científics del món i a les escoles, i que Zelàndia es converteixi en un nom tan familiar com l’ Àfrica o l’ Antàrtida”, afegeix el científic. Però que això sigui així serà una qüestió d’adopció i reconeixement generalitzat. “El que compta per nosaltres, com a científics, és que el nostre document sigui citat per altres científics. Que Zelàndia es mostrés als llibres de text seria la millor validació”, reconeix.

En aquest sentit, la investigació ja ha estat validada per altres acadèmics. De fet, un equip internacional de 32 científics de 12 països –que formen part d’una tripulació de més de 120 persones– va salpar fa un mes de Townsville –nord-est d’ Austràlia– cap al territori enfonsat. En aquest moment són sobre el terreny perforant el fons marí amb l’objectiu de recollir mostres de sediments i roques submergides que revelin informació per reconstruir la història del lloc i ajudin a respondre preguntes clau per conèixer els processos tectònics de les plaques i el passat hivernacle de la Terra. “ Zelàndia és especial perquè la seva ubicació sota l’ oceà Pacífic occidental implica que conté un arxiu de la història de la Terra dins del sediment acumulat a la zona, explica a aquest mitjà Rupert Sutherland, cocap de científics (juntament amb Gerald Dickens) de l’expedició a bord del vaixell de perforació Joides Resolution

No obstant això, encara és aviat per saber quan es va enfonsar exactament Zelàndia i per què. “Encara estem en el procés de recol·lecció de mostres. Algunes proves suggereixen que la profunditat de l’aigua ha canviat substancialment amb el temps, però encara hi ha feina per fer”, indica Sutherland.

Al setembre conclourà l’expedició 371, el primer dels sis viatges que patrocinarà el Programa Internacional de Descobriment Oceànic ( IODP). Alguns resultats es coneixeran llavors, “mentre que d’altres necessitaran diversos anys més d’anàlisi i una revisió precisa abans de publicar-se”, apunta Sutherland. “Encara estem analitzant material recollit el 1971 (una de les dues expedicions anteriors significatives), per la qual cosa és probable que els nostres nuclis de sediments tinguin un ús molt durador i un posterior impacte científic”, afegeix.

Per a aquells que encara somiïn amb l’ Atlàntida, els mapes per satèl·lit basats en la gravetat del fons de l’oceà, que han ajudat a visualitzar i definir Zelàndia, mostren que “no hi ha altres continents submergits a la Terra esperant a ser revelats”, aclareix Mortimer.

25-VIII-17, F. Aguilar, lavanguardia