El Prat Barcelona, víctima (política?) d’AENA

Resultat d'imatges de barajas el pratSón dades que Jaume Llopis, professor de l’Iese (un centre revolucionari i rupturista, com tothom sap), ha penjat a Twitter: a Barajas hi ha un empleat de seguretat per cada 37.000 passatgers; al Prat, un per cada 113.333. A Barajas hi van passar el mes de juny passat 4.745.858 passatgers i al Prat 4.585.277, una xifra molt similar. Doncs bé, a Barajas hi ha 1.000 empleats de seguretat i al Prat només 300. El Prat és un negoci formidable per a Aena: 339 milions de benefici, que s’inverteixen als aeroports deficitaris, però previsiblement també a Barajas, que només guanya 27 milions anuals. La comparació de guanys, serveis i inversions és més que desequilibrada: és una presa de pèl. ­Sobretot si tenim en compte que és el resultat de la gestió dels que tot el dia parlen de “la igualdad de los españoles”. Val més que el president parli de la CUP, doncs, i de la conflictivitat congènita dels catalans, no fos cas que es ­veiés obligat a fer les enèrgiques reformes que la realitat li reclama: introduir competitivitat, eficiència i equitat en la gestió administrativa que li pertoca.

Les dades que cito, com he dit, les ha publicat un professor de l’Iese, aquest radicalíssim centre educatiu. I això m’ha fet recordar la gran trobada empresarial, acadèmica i civil barcelonina en defensa de l’autonomia del Prat que va tenir lloc fa 10 anys precisament a l’Iese. 22 de març del 2007. Una part dels sectors que van participar en aquella trobada ara lamenten la força de l’independentisme i voldrien impulsar un corrent moderat i dialogant. Convé ­recordar-los que, si aquella trobada de l’Iese hagués cristal·litzat en un fòrum social i econòmic dialogant però exigent amb el Govern de Madrid, podria haver-se convertit en un bon punt de partida per a la direcció moderada de la societat catalana. Però no van persistir en la batalla: van acceptar sense queixar-se el 10 a 0: el centralisme absolut d’Aena. Van claudicar i van callar. Callant, abandonaven el camp de joc, que va ser ocupat per l’independentisme.

Menys lament i més física. El buit no existeix: si s’abandona un espai, algú o altre l’ocupa. Qui no corre, vola.

11-VIII-17, A. Puigverd, lavanguardia