BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Violència i religió", Michel Wieviorka

L’islam, vist des d’Europa, no és una religió llunyana i distant amb la qual no hi hauria, en aquest cas, cap passat comú. Hi ha una història de contactes, d’interpenetracions, de violències, de guerres, de croades, de conquestes i reconquestes. Malgrat això, no podríem millorar la nostra comprensió del terrorisme islàmic concentrant-nos pel que fa al cas en el seu caràcter pròpiament religiós i en el que ens ensenya la ­història de les religions, i no només la de l’islam.

Resultat d'imatges de cruzadosExisteix la tendència a minimitzar la dimensió religiosa de l’islam. Fins al punt que un expert mundialment reconegut, Gilles Kepel, es preocupa a l’observar que la investigació s’interessa únicament en les lògiques socials i polítiques, fins i tot geopolítiques, en nom de les quals es formen els protagonistes d’atacs terroristes, ignorant d’aquesta manera les dimensions pròpiament religioses de la seva acció. L’essencial és religiós, explica Kepel, no la radicalització psicosocial; la islamització dels terroristes no és la simple conclusió de trajectòries gihadistes nascudes de la crisi de les barriades populars o de les dificultats que experimenta la integració dels immigrants.

Considerem, doncs, la gihad contemporània, Al-Qaida, l’ Estat Islàmic (EI) i la seva acció mortífera en vista de la història de les guerres santes de la cristiandat, de la violència deslliurada en nom de Jesús, o el martiri a l’ Occident cristià, des dels primers temps del cristianisme fins als nostres dies, amb ajuda per exemple dels treballs de l’historiador Philippe Buc ( Holy war, University of Pennsylvania Press, 2015).

Una qüestió se’ns presenta immediatament: hi ha moltes semblances fins al punt de suscitar la hipòtesi d’una constant antropològica observada en la forma en què la religió pot nodrir la violència; de manera comuna, en els monoteismes, ja es tracti dels inicis del cristianisme, de les croades o de les guerres de religió, o bé dels actes de violència impulsats en nom de l’islam. Millor encara: el període modern que
ens portaria a l’apreciació que la violència política a Occident s’ha secularitzat, sense probablement haver-se desempallegat completament de tota referència cristiana; seria, més aviat, postcristiana, com pot observar-se en els discursos que justifiquen les guerres dels segles XIX i XX o
en els dels terroristes d’extrema esquerra com els de la Fracció de l’ Exèrcit Roig
a Alemanya, intensament impregnats de categories cristianes que es troben en certs aspectes en l’islamisme actual.

Tant avui com ahir, tant en l’islam com en el cristianisme, la violència extrema és resultat d’una decisió de caràcter teològic a càrrec dels corresponents protagonistes situats entre dues lògiques, corepresen­tades en nombroses experiències histò­riques; per una part, hi ha la preocupació per apartar-se d’un món que es considera impur i, per tant, la retirada, el reple­gament sobre si mateix i, d’altra banda,
la violència purificadora que permetrà purificar-se’n un mateix i obligar els altres éssers humans a purificar-se. Els experts que s’interessen en el martiri islàmic
insisteixen sobre l’aspecte que el distin­giria del seu homòleg cristià de temps ­passats: aquest últim estaria fet d’exemplaritat, no seria combatent mentre que, avui, els gihadistes ofrenen la seva vida destruint-ne d’altres. També, en aquest cas, la veritat històrica propicia la reflexió, doncs, sovint, la violència santa cristiana ha conjugat, en estat de tensió, una lògica de l’ofrena de la seva vida i un compromís en un combat sense pietat, per exemple en certes croades.

Es podrien multiplicar els exemples que mostren que no tot és nou en el terrorisme islàmic contemporani, a partir del moment en què es considera que es tracta efectivament d’un fenomen religiós i no només, o no necessàriament, social i polític. Cal extreure ensenyaments de l’anàlisi de les formes cristianes de la violència.

Val a dir que aquest enfocament podria alimentar profitosament els esforços per fer front a l’islamisme en la seva mateixa font, quan ànimes joves adopten la decisió de com­prometre’s en la gihad o d’acostar-s’hi: la desradicalització dels programes que es presenten a molts països per reso­cialitzar els joves que han volgut unir-se a l’ EI a Síria i a l’ Iraq, no pot passar per alt la fe d’aquests protagonistes, moguts per conviccions religioses i decisions de caràcter teològic i no només decidits per les dificultats pròpies de la seva anterior integració. De la mateixa manera, el coneixement de la història cristiana a Occident pot aportar matèria per reflexionar sobre les polítiques públiques i la diplomàcia dels països europeus quan aquests s’interessen pel salafisme. No fa més que proposar a les comunitats musulmanes una reeducació moral, un quietisme pacifista; i això no és més que la primera de les dues cares d’una mateixa medalla. El salafisme comporta també una elevada probabilitat de veure, als qui semblaven trobar-se en retirada, com cauen més o menys bruscament en una violència desbocada.

Tenim també interès a conèixer el passat i més encara el nostre passat occidental, cristià, per poder reflexionar millor sobre un present que presenta similituds històriques i que obeeix potser a una certa constant antropològica.

29-VII-17, Michel Wieviorka, lavanguardia