"La veïna tòxica", Sergio Vila-Sanjuán
Cada matí, abans de les vuit, un terratrèmol sonor trenca la pau de la nostra família: primer arriba la cataracta d’insults i paraulotes; després, la ràdio a tot volum, desintonitzada, que a través del pati interior es cola a la cuina i els dormitoris dels nostres fills. És la veïna! Ja no hi haurà descans fins passada la mitjanit.
La història va començar ja fa set anys. Aquesta senyora, amb qui confinem per la terrassa i els estenedors, va començar a insultar amb violència, a través dels espais comuns, a la meva dona. Pel que sembla estava convençuda que conspiràvem contra ella, que li embrutàvem la seva roba i que el nostre fill petit, llavors amb cinc anys, la criticava acerbament.
Vam posar el tema en coneixement de la Guàrdia Urbana. Diferents responsables van assegurar que prendrien interès pel tema; sens dubte, deien, la dona estava desequilibrada. Sens dubte. Un dia l’escàndol va començar de matinada, i els crits eren tan terribles que ens vam espantar. Vam telefonar al 112 però ningú no podia venir, els efectius estaven desbordats per les seqüeles de la celebració de la victòria del Barça el dia anterior. Així que ens vam dirigir a la comissaria i vam presentar una denúncia, que va ser admesa. Dos mesos més tard se celebrava el judici. El vam guanyar: el jutjat d’instrucció numero 16 de Barcelona va condemnar a O.O. a pagar una multa de 120 euros, a més de les costes, per una falta d’injúries lleus. També se li exigia incomunicació verbal amb la meva dona durant tres mesos.
No va servir de res. Al cap de poques setmanes la veïna tòxica ja estava vituperant i udolant. Aviat va començar el turment de la ràdio. La deixava encesa durant tot el dia, segons ella mateixa explicava a brams, únicament per molestar-nos i que marxéssim d’una vegada. La primera de les seves intencions s’ha complert. Durant tot aquest temps els nostres fills s’han hagut d’acostumar a adormir i despertar entre sorolls d’una agressivitat extrema, i a no poder estudiar a la seva habitació, mentre que la meva dona i jo hem hagut d’ajustar a l’estrictament indispensable les nostres estones en aquell oasi de pau que era la nostra cuina. Per casa s’han succeït les visites de guàrdies urbans i mossos d’esquadra, com s’han multiplicat les meves a l’ajuntament de districte, i els nostres requeriments als serveis socials municipals. Vam acudir a una mediació que va resultar un desastre. En més d’una ocasió algun policia o funcionari ens ha brindat el consell definitiu: “El millor que poden fer és canviar de domicili”.
Però no desesperem. Algun dia aconseguirem alliberar-nos de la toxicitat del monstre que ens ha tocat al costat de casa, encara que les administracions no és que ens estiguin ajudant molt. Mentrestant, i per no caure en la malenconia, reflexionem sobre el vell proverbi: “En el moment d’instal·lar-te en una casa, pensa en el veí que adquireixes amb ella”.
29-VII-17, Sergio Vila-Sanjuán, lavanguardia