BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Cloaques de trons", Sergi Pàmies

Dos moments intensos d’aquesta setmana: l’estrena de la setena temporada de Joc de trons (Movistar, HBO) i l’emissió de Las cloacas de Interior (TV3 i IB3). Hi ha correspondències entre tots dos. El capítol de Juego de tronos comença amb l’efectisme d’una màscara que revela identitats tan perilloses com la d’alguns personatges entrevistats per explicar una trama de corrupció d’estat que seria inversemblant en un context de ficció. A Joc de trons abunden els moments de grandiloqüència, amb un esforç d’ambientació que intimida i referències a geopolítiques de domini i violències dinàstiques equiparables a les de l’Espanya que retrata el documental. La diferència rau en la intenció del relat. Els mitjans que té J oc de tron s aconsegueixen superar la densitat autoreferencial de la història i maquillen l’estancament narratiu d’algunes escenes. Al documental, en canvi, li passa el contrari. La substància denunciada és tan inapel·lable que la manera d’explicar-la acaba sent secundària (de fet, no sempre està a l’altura del contingut). Hi ha moments en què, per explicar les complexes connexions jeràrquiques que han presidit l’actuació de la cúpula policial de diversos governs teòricament democràtics, es recorre a ingredients visuals més propis d’un vídeo corporatiu que d’un documental com els que habitualment emet Sense ficció. Però el valor del documental no rau en la factura. La prova és que comença amb una explícita intenció que subratlla allò que l’espectador ja descobrirà pel seu compte més endavant, com si fos urgent induir-lo a arribar a unes conclusions redundantment anunciades. La irrefutabilitat de la denúncia crea una trena cada vegada més escandalosa de complicitats i delictes que interpel·len amb la intenció, gens dissimulada, de generar crítica però també mobilització, deixant ben clar que el documental escull la legítima opció del periodisme polític. Han circulat grans escarafalls perquè el documental no s’hagi emès a cap cadena estatal i perquè cap dels al·ludits s’ha querellat contra els testimonis. Però dedueixo que és la conseqüència coherent d’una cultura política que s’estima més les dreceres tortuoses que la transparència, una estratègia que no està gaire lluny de les que practiquen els Lannister, els Stark o els Frey.

22-VII-17, Sergi Pàmies, lavanguardia