BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La crisi qatariana", Valentín Popescu

Vist a distància, el bloqueig diplomàtic decretat per l’ Aràbia Saudita i els seus aliats contra Qatar sorprèn. Però amb una perspectiva oriental la mesura no només resulta comprensible, sinó que es pot dir que era d’esperar.

Resultat d'imatges de qatar map geopoliticLa lògica d’aquest bloqueig rau en molts factors –com gairebé tot a l’ Orient Mitjà–, dels quals tres són decisius: el declivi militar de l’ Estat Islàmic ( EI); la reorientació de la política dels Estats Units a l’ Orient Mitjà, decidida per Trump; i els somnis imperials de la Turquia d’Erdogan. I sense oblidar que ser veí dels saudites, com en el cas de Qatar, ha estat sempre molt complicat.

La irrupció de l’ EI en l’estructura de poders de l’ Orient Mitjà va obrar el miracle d’unir per una vegada (i per temps limitat) interessos contraposats i fins i tot rancúnies històriques –com la que enfronta l’ Iran xiïta amb els saudites sunnites– amb la condició de posar fi a aquest terrorisme fonamentalista. Per la seva part, els EUA no van dubtar a armar les guerrilles comunistes kurdes de Turquia (PKK), que figuren en les llistes dels Estats Units d’organitzacions terroristes, sempre que es disposés d’una bona infanteria contra l’ EI. Tampoc Teheran i Riad no van fer escarafalls d’una cooperació militar a Síria i l’ Iraq si amb això s’eliminava d’aquests països les forces fonamentalistes.

Però l’ Estat Islàmic ara rep un revés rere l’altre i les velles enemistats de les forces que el combaten han ressorgit amb més força que mai. Això, en primeríssim lloc, perquè en segon lloc figura el que Trump tingui una visió gairebé antagònica a la d’Obama quant a les relacions amb l’ Iran, la qual cosa ha canviat totalment la constel·lació de forces de l’ Orient Mitjà. Per a l’actual president, Teheran torna a ser un Estat hostil en el qual no es pot confiar. I aquest canvi d’actitud de la Casa Blanca ha donat ales als saudites en la seva rivalitat històrica i teològica amb l’ Iran per l’hegemonia al món musulmà, agreujada actualment perquè a Riad creuen que els seus fracassos militars en la guerra civil ieme­nita s’expliquen principalment pels suports iranians als rebels huthis.

A més, per a Riad identificar Qatar amb els interessos iranians –cosa només relativament certa– té l’avantatge col·lateral d’ aturar les creixents discrepàncies que es registren en la Confederació d’ Estats del Golf precisament a compte de la intervenció militar al Iemen. Fer de Qatar, la política econòmica i ideològica del qual ha irritat sempre els altres estats del golf Pèrsic, el malvat del moment serveix per aturar ara per ara les tendències centrífugues en la confederació. Potser per això ningú no vol recordar els problemes de l’emir qatarià que, sent sunnita i d’origen saudita, regna sobre una població principalment xiïta i tradicionalment filo-iraniana.

Finalment, Turquia. Erdogan està entossudit en fer del seu país una gran potència regional, tant militarment com econòmicament. I les bones relacions que s’ha esforçat per tenir des de fa 15 anys amb l’emir qatarià, Hamad bin Khalifa al-Thani, li han permès ara fer un gran pas expan­sionista. Militarment, Turquia tindrà una base a Qatar i col·laborarà en la formació de les forces qatarianes. I econòmicament, l’emirat es transformarà en un gran client de la indústria bèl·lica turca, així com de les empreses constructores i d’obres públiques turques (construcció d’autopistes i desenvolupament –en cooperació amb altres països– de la xarxa ferroviària de rodalies qatariana), contractes que ara per ara ja li garanteixen a Ankara ingressos propers als 2.000 mi­lions d’euros.

14-VII-17, Valentín Popescu, lavanguardia