La Nostra Europa

campanya legislatives europees Lista Bonino, 2004 

La Nostra Europa

Crisis i conflictes armats: la coartada de la no-intervenció.
En els dies convulsos següents a l'atemptat de Madrid, m'ha vingut sovint de pensar que aquests continuats atemptats contra Occident, la llibertat i la democràcia han evidenciat feixugues contradiccions dins la comunitat dels anomenats països lliures. Potser hauriem de tenir tots el coratge d'encarar aquestes contradiccions, i de dir-les pel seu nom.

Divisió dels països lliures.
L'11 de setembre -i més encara, la guerra a l'Irak- han fet emergir de manera clara que els "països lliures" i llurs classes dirigents no es divideixen només en el pla dels mitjans, sinó també, i especialment, en el pla dels objectius. L'Occident i el paper que vol jugar a l'escena internacional, apareixen com dividit entre l'intervencionisme militar i el multilateralisme polític, entre el partit atlàntic i el partit de l'ONU, entre el partit de la guerra i el de la política. Crec que aquest quadre no és completament vertader.

Europa es separa de l'administració americana, però no sap desempenyar un paper propi.
Europa -parlo de la Unió Europea, és a dir de les institucions comuns, no dels Estats individualment- sembla capaç i resolta a condemnar errors i culpes dels aliats i reacia a nomenar les vergonyes dels propis enemics declarats i els adversaris. Ha escollit jugar un partit diferent del que juga América, amb les armes de l'unilateralisme i de l'agressivitat militar. Però no està clar quin sigui el "joc" d'Europa.
És fàcil entendre que la fi de la lógica dels blocs ha deixat aquest continent més exposat als vents de la història: orfe no només de les pròpies referències, sinó també de les pròpies consolidades pors, com l'imperi comunista i el risc nuclear. Però és inacceptable el fet de que Europa s'hagi s'hagi clos en aquesta postura, i només sàpiga indicar als demés el qué no fer.

La fragilitat dels "països civils" respecte de la violència del fonamentalisme.
Hem intentat promoure una sol.lució que evités el conflicte a l'Orient Mitjà amb la campanya "Iraq lliure, per l'exili de Saddam." Una fórmula semblant a aquella amb la que la comunitat internacional ha actuat a Libèria. Varem preveure les desmesurades dificultats que hauria provocat l'obertura d'un escenari de guerra i la consegüent ocupació del país, encara que fos motivada per raons comprensibles, o fins i tot generoses. El perill és la libanització de l'Iraq, a més a mes del risc -denunciat per Marco Pannella- de les inevitables conseqüències polítiques, socials i econòmiques que els Estats Units patirien al seu interior, confiant la pròpia política estrangera als aparells militars i de seguretat.

Ninigú s'ha preocupat d'oferir una alternativa democràtica.
Queda en tot cas clar un fet: absolutament ninigú en aquest continent, excepte potser Blair que ha tractat de entebir i "multilateralitzar" l'estratègia americana, s'ha preocupat d'oferir, en el pla dels mitjans, una alternativa d'"intervencionisme democràtic" internacional.

L'Europa de la no-intervenció.
L'Europa de la no-intervenció no ofereix sol.lucions més polítiques i menys militars que les dels anomenats falcons americans. Es concedeix en canvi a sí mateixa, una cop més, la sol.lució cómoda i suicida de la no-implicació. Acreditats comentaristes parlen de la "Europa de Munich", quan les democràcies permeteren a Hitler d'envaïr Txecoslovàquia a canvi d'una il.lusòria promesa de "pau". Em sembla una opinió tot altre que egoista. I també un reconeixement del que nosotres radicals, perseverants Casandres, hem sustentat amb les mateixes paraules en pasades décades, quan deiem "Munich" per Vukovar i per Srebrenica a l'ex-Jugoslàvia, per Kabul a l'Afganistan, Grozny a Txetxènia i els Grans Llacs a l'Àfrica. I avui, Europa se troba silent davant les matances al Darfur, a Sudan.

Per una política europea "proactiva."
Des de 1989 i ancara avui, si excluïm la política de l'ampliació a l'Est, no hi ha traça d'una política europea "proactiva." És a dir, una política esdevinguda promoció d'un sistema de drets, institucions, regles i llibertats necesàries per l'evolució pacífica i decorosa dels països en desenvolupament polític.

La política internacional europea encara és defensiva.
Tampoc després de l'11 de setembre Europa ha acceptat reconèixer que les seves polítiques de seguretat imposaren una redefinició de les estratègies internacionals, un paper políticament més agressiu, una línia de major claretat. En termes de política internacional, Europa ha restat a la fi defensiva, escasament reactiva, i gens proactiva.

Les classes dirigents manquen de coratge i voluntat política.
Per a ésser explícits: aquesta Europa no pot donar lliçons a ninigú. És conegut que les classes dirigents i polítiques adquireixen credibilitat per un obrar clar i coherent, no denunciant simples aspiracions a actuar, o pitjor, declarant el que no estan disposades a fer.

És hora de que Europa esculli de quina part estar.
Aquesta Europa, amb els seus partits i les seves classes dirigents, ja no pot estalviar-se la fatiga política d'escollir de quina part estar, amb la il.lusió de que els problemes dels demés poden mantenir-se a l'altre costat de la porta de casa. La necessària Europa està avui dramàticament absent.

Una Europa unida només en les sol.licituts.
L'Europa actual és la que crida com un sol home "Yankees go home", "fora de Bagdad". Una Europa que no es pronuncia si no és amb la crida ritual al paper de l'ONU, ferma només en el pagar, en termes de recursos, perà que en la vida i risc polític, ha d'ésser en tot cas quelcom més.
L'Europa actual és la que condemna justament l'assasinat de Yassin i Rantissi, patents violacions de la legalitat internacional, però que oblida en el mateix document de rebutjar el recurs als nenes kamikaze, igual o encara més vergonyosa violació de la legalitat internacional.

Una Europa que segueix ignorant la importància d'oferir a Israel l'ingrés a la Unió.
L'Europa actual és la que condemna de fet a Israel i Palestina a l'aillament davant l'impuls de la violència. Una Europa que no reacciona, que es limita a condemnar amb veu dèbil i poc creïble. Perque és una Europa que no escull de quina part estar, si amb la democràcia israeliana o amb la satrapia d'Arafat. Perque és una Europa que financia les escoles palestines on s'incita a l'odi envers Israel. Perque és una Europa que està ignorant la nostra proposta, la dels radicals, d'oferir deseguida a Israel, i a lo millor a la Palestina democràtica de demà, la plena entrada a la Unió Europea -desitjada segons els sondejos pel 85% dels israelians- com a asumpció de responsabilitat, i per tant com titularitat política a intervenir en una crisi fins avui perenne. L'Europa que veu pudrir cada dia les perspectives de convivència pacífica fundades en els drets humans i el DreT: per als palestins abans i tot que per als israelians.


Manca el coratge de les reformes.

Molts han subratllat reiteradament que la competència europea no és ja només amb els Estats Units, sinó també amb els nous gegants que es perfilen a l'escena mundial, Xina i Índia en primer lloc.

El model social europeu no pot ésser un tòtem.
Qui, a Europa i a Itàlia, jutja el "model social europeu" una conquesta definitiva i immutable, mostra poc coneixement dels canvis en curs. El contexte de l'economia mundial ha canviat intensament. No es poden seguir ignorant els milions de persones que participen en la producció i el comerç dels bens i els serveis de la nostra vida quotidiana. Per això hem de tenir el coratge de plantejar reformes radicals.

El futur de la Unió depén de la capacitat d'adaptació a les noves realitats.
L'Europa que vindrà, en particular el seu perfil institucional, està en el centre de les actuals discussions. Sobre aquest punt, es jugarà bona part del futur de la Unió Europea, de la seva idoneïtat davant els desafiaments actuals. Penso abans que tot, en el paper diplomàtic i militar en l'escena internacional del que la Unió està perennement a la recerca. Vaig proposar fa cinc anys una "Unió Diplomàtica i Militar" sobre el model de la Monetària. Em sembla que aquella proposta conserva ancara la seva actualitat davant la total inadequació de les propostas de l'anomenada "nova Constitució europea."

El senyal conservador de la política europea en els camps econòmic i social.
Però la meva preocupació -no vull encara dir-ne pesimisme- no deriva gaire, o només, de la incapacitat de dotar-nos d'una nova Governance europea, sinó del senyal intensament conservador que Europa sovint expresa a partir de la política en els camps econòmic i social. No manquen les indicacions, en gran part unívoques, dels analistes. Manca, dramàticament, l'ànim i la voluntat política. O, potser, la consciència de que estem perjudicant el futur amb la nostra inercia política. Si el futur que ens espera fos el d'una lenta decadència, com molts temen, hauriem d'inculpar-nos a nosaltres mateixos.

Posem-ne tres exemples:
1_El pressupost europeu.
A Europa es discuteix animadament sobre el pressupost gestionat per la Unió Europea: l'administrat, per a entendre'ns, directament des de Brusel.les. És un pressupost petit en valor percentual, l'1.17% del PIB europeu, però rellevant en valor absolut: prop de 100 mil milions d'euros. Bé, és a dir, malament. Tot el debat es concentra en la dada quantitativa amb moltes sol.licituts d'augmentar els recursos. El primer problema en canvio, no és la quantitat sinó la qualitat de la despesa. La discusió sobre el pressupost comunitari no m'apassiona i no m'apassionarà mentre la meitat d'aquest pressupost sigui utilitzada per a finançar la PAC -Política Agrícola Comunitària-: un sistema de subsidis i proteccionismes agrícoles cars per als consumidors europeus, que mortifica les esperances d'afranquiment de la pobresa per a centenars de miliones de productors dels països en desenvolupament. I que obliga a la Unió Europea a mantenir una línia defensiva durant les negociacions a l'Organització Mundial del Comerç, WTO. La política comercial és una de les poques polítiques plenament comunitàrias. Podria ser una palanca important per a la credibilitat internacional de la Unió en el pla polític diplomàtic. En canvi, precisament a causa del proteccionisme agrícola, és un dels seus múltiples talons d'Aquiles.
¿Quin sentit té seguir repetint que ens hem donat l'objectiu de retornar l'economia europea a la condició de més competitiva del món, si no aconseguim desviar a investigació i desenvolupament els fons destinats a la protecció dels nostres productors de sucre, en competència amb els de països pobres com Moçambic?

2_Portes tancades per als nous ciutadans europeus.
Es discuteix sobre la "quantitat" i no sobre la "qualitat" de la despesa. No sobre la PAC. ¿I qué dir de la decissió de quasi tots els Estats de posposar també fins el 2011 la plena llibertat de circulació dels treballadors esdevinguts ciutadans europeus el passat 1 de maig amb l'ampliació? ¿No xirria el sentit comú, abans i tot que la racionalitat econòmica i la lleialtat d'una Europa del Dret i la llibertat, hipotetitzar la nova condició de "treballadors comunitaris clandestins?" Kofi Annan -ell, el de l'ONU invocada continuament per la major part dels nostres líders- en la seva recent intervenció al Parlament europeu ha convidat a Europa a obrir-se a la immigració. En el seu interés, d'Europa, abans i tot que per raons étiques o geopolítiques o de fraternitat humana. Just, i en efecte ha cobrat fragorosos aplaudiments. La resposta política a la peroració d'Annan, en canvio, ha estat tancar la porta davant els treballadors polacs, eslovens, hongaresos, etcétera: no voldria que potser algú acabés per enyorar l'assistència mútua del Comecon, dels temps de la Unió Soviética.

3_La investigació.
La Unión posposa la llibertat de circulació dels treballadors. Reflexió anàloga ha de ser feta amb les reticències i els endarreriments amb que s'està enfrontant la qüestió de l'ingrés a la Unió Europea de Turquia. Seguint posposant la data de partida d'una negociació real. Conec les raons de la prudència, però no podem perdre l'ocasió històrica per a lligar intensa i establement, un gran país islàmic com Turquia a l'Occident democràtic i liberal. És contradictori apostar per l'excelència basada en el coneixement i, de fet, tancar les portes a les biotecnologies. No torno aquí sobre la qüestió del per qué, i en nom de qué, Europa i Itàlia escullen de quedar al marge de la competència sobre OGM i biotecnologies humanes, potser la Gran Bretanya, que ha pres opcions diferents, salvarà l'excelència europea en aquests sectors. Ha d'estar clar, en canvi, que ens tanquem amb aquesta opció un paper de protagonistes en un dels camps avui en dia més prometedors en el progrés científic i tecnològic: aquestes coses es paguen primer en el pla econòmic i després també en el del relleu polític. Quan els pacients europeus i italians curin la diabetes amb teràpies patentades a la Xina gràcies a la investigació sobre les cél.lules estaminals serà un bé per als malalts, però una pèrdua neta per a la indústria europea. Pot donar-se que això no passi i que les promeses d'aquestes tecnologies no es mantinguin. Però si es confirmessin, no podriem més que inculpar-nos a nosaltres mateixos i a les opcions que conscientement s'estan adoptant a bona part d'Europa.

Són tres exemples, cert que parcials, però que donen la mesura de la política conservadora de l'Europa actual. Desitgem-nos que en la campanya electoral es discuteixi de tot això, aportant si més no una mica de lógica al xoc entre fanatismes oposats.


La nostra Europa, la que volem, no existeix encara.
Per això necesitem el vostre vot.