BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Quan el mig no és al centre", Xavier Roig

Definir el centre de les coses és complicat. Varia depenent de les condicions. Un bípede té un centre de gravetat diferent d’un quadrúpede. Un avió té el centre de gravetat en un lloc diferent d’on el té una locomotora. En geopolítica el centre també compta. El desplaçament del “centre” de la Unió Europea (UE) a causa de la sortida del Regne Unit fa que els països de l’Est entrevegin una oportunitat per augmentar el seu protagonisme. I si recorrem a les hipèrboles surrealistes tenim en Dalí, que va assegurar que el centre del món estava ubicat, exactament, a l’estació del ferrocarril de Perpinyà.

Un grup de gent, majoritàriament polítics que han tingut responsabilitats, va publicar un manifest ( Per Catalunya i la democràcia) contra el referèndum convocat per al primer d’octubre. Són gent que s’autoatribueix “centralitat política”. Encara que no ho diguin, ells es venen com a assenyats per contraposició als que pretenem votar. El tema és punxegut, ja se sap. A la Revolució d’Octubre els eixelebrats eren els comunistes. Setanta anys més tard ho eren els anticomunistes. Hem de suposar que fa un any i mig aquest grup de gent tan assenyada reia amb suficiència en veure com es bellugava l’ara president Macron. Però més enllà de les situacions immobilistes, que tots coneixem, voldria comentar dos aspectes que crec fonamentals.

Determinats diaris internacionals han focalitzat la seva atenció en Catalunya. Els més influents són el New York Times i el Financial Times. M’he llegit amb atenció el que han publicat aquests dos darrers mitjans i, inevitablement, ho he hagut de comparar amb el contingut de l’escrit Per Catalunya i la democràcia. Em crida l’atenció el fet que els dos diaris estrangers fan una crida al govern espanyol per tal que s’assegui i dialogui amb el govern català. A més, ho aprofiten per fer determinades crítiques, com ara que el govern espanyol està esquitxat per la corrupció, o bé denuncien el desequilibri de les balances fiscals. En cap dels dos he detectat una crítica a voler organitzar un referèndum. No demanen al govern català que ho aturi. D’una manera o d’una altra demanen al govern espanyol que es bellugui. El fet contrasta amb el document dels pretesos catalans assenyats, que posen en un plat de la balança el govern català i l’espanyol a l’altre, volent oferir la imatge d’un aparent equilibri.

Ignoro on tenen el centre els dos diaris estrangers de referència. No crec que sigui a l’estació de Perpinyà. Però on segur que no el col·loquen és a l’estació de l’AVE a Saragossa. Ni a la terminal del Pont Aeri. I és que els autors de l’escrit català són fills de l’iberisme més tronat. Ells volen ser al mig, no al centre. Perquè el centre, senyors meus, és on es vota. Uns afirmativament, d’altres negativament, alguns en blanc... Per això els mitjans estrangers difícilment critiquen el referèndum.

El segon tema de reflexió fa referència a les responsabilitats. Resulta certament curiós que entre els signants hi hagi gent que tingués com a missió en el passat -l’objectiu pel qual se’ls pagava- evitar que arribéssim a la situació present. En podríem exemplificar molts aspectes, però n’hi ha prou amb l’afer de les balances fiscals -que, recordo altre cop, destaca el New York Times -. Tots els signants coneixien, de fa anys, l’aberrant tractament fiscal que Catalunya ha hagut de suportar. I no han fet res. Ni tan sols han piulat. Al contrari: l’han amagat als seus electors. Ni el senyor Navarro ho va denunciar mai davant els amos del PSOE, ni el senyor Duran, i altres adlàtersde CiU, va alçar mai la veu. ¿I ara denuncien la situació a què han arribat les relacions entre Catalunya i Espanya? Si ells són els responsables de, com a mínim, la meitat del problema! Veritablement, cal molta barra per publicar un document com aquest. I, sobretot, unes ànsies tremendes de preparar-se el terreny per recollir els fruits davant un possible fracàs d’aquells que pretenem, simplement, votar. Dels que hem de buscar la centralitat en la premsa estrangera.

El president Johnson no era un eixelebrat. Però sempre va comptar amb l’odi dels immobilistes. I era directe i clar. De Hoover (director de l’FBI) deia: “Més val tenir-lo dins de la Casa Blanca i pixant cap a fora que no pas tenir-lo fora i pixant cap a dins”. El senyor Duran va abandonar la direcció del seu partit deixant irresponsablement enrere una gestió econòmica nefasta i un resultat polític, al meu entendre, pitjor. Mai va lluir l’eficàcia de Hoover, certament. Ni tampoc la seva fidelitat. Com deia el president Johnson, almenys Hoover, quan era dins, pixava cap a fora. N’hi ha d’altres que sempre ho fan cap a dins.

6-VII-17, X. Roig, ara