"La permanent por al canvi", Borja de Riquer i Permanyer
Dos segles de liberalisme no han fet desaparèixer de la vida política espanyola la voluntat dels governants, de tota mena de colors, de voler convertir els règims polítics en patrimoni propi. La classe dirigent espanyola ha tendit a controlar no sols les administracions públiques, seguint sempre el model centralista, sinó fins i tot ha cercat de mediatitzar el poder judicial i subordinar el legislatiu als seus interessos. Ja en els inicis del liberalisme, la resistència dels governants a deixar el poder fou tan notable que fins a l’any 1875 pràcticament l’únic instrument de canvi polític a Espanya era el cop d’Estat militar. La voluntat resistent dels governants va persistir i la por a qualsevol canvi polític seriós ha quedat manifestada en el fet que en dos segles mai una Constitució espanyola ha estat reformada profundament per adequar-la a les necessitats de la societat. Mai hi ha hagut a Espanya cultura política de consensuar grans reformes constitucionals.
El règim de la Restauració és un mal exemple que caldria tenir present. La resistència dels partits dinàstics, conservador i liberal, a la reforma de la Constitució canovista de 1876 fou el que provocà la crisi de l’any 1917. Llavors, un govern indecís i atemorit pel fet de no controlar el Congrés va optar per la solució autoritària de tancar les Corts, governar per decret llei i establir la censura de premsa, fet que provocà la rebel·lió d’una bona part dels parlamentaris. Aquests, desafiant el govern, exigiren obrir un procés constituent. La forta pressió popular i de les forces externes al règim –republicans, socialistes i anarcosindicalistes–, manifestada en la vaga general del mes d’agost, va fer que els reformistes moderats, com la gent de la Lliga Regionalista, acabessin pactant amb els dinàstics. Fou una falsa solució perquè els nous governs de concentració eren més defensius que reformadors i no feren més que allargar l’agonia d’aquell règim que fou escombrat pel vot popular l’abril del 1931.
Hi ha qui sosté que l’actual règim constitucional està a punt d’entrar en una crisi política similar a la de fa un segle. La Carta Magna de 1978 dona signes d’esgotament. Les causes han estat múltiples i són prou conegudes: deteriorament de les institucions de l’Estat, aplicació esbiaixada de la pròpia Constitució, abusos governamentals, descrèdit del TC i dels partits, corrupció sistèmica. L’actitud del Govern Rajoy aquests anys, en no oferir cap solució política a la qüestió catalana, ha portat a actituds de “rebel·lió” no sols contra el Govern sinó també contra el règim polític actual, que és percebut per molts catalans com un patrimoni exclusiu dels nous “partits dinàstics”: el PP i el PSOE.
El PP no manifesta cap interès per procedir a una reforma constitucional perquè considera que té molt a perdre i poc a guanyar. És un partit envellit i força acomodat a la situació actual. Aznar, durant el seu segon govern, fou el responsable del trencament del pacte constitucional del 1978 en retornar a l’espanyolisme més ranci i bloquejar qualsevol proposta de reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat. I Rajoy ha anat més lluny en radicalitzar i judicialitzar un problema polític, com el català, que fa uns anys tenia possibilitats d’entesa, a poca voluntat que hom hi posés.
El cas del PSOE és força similar. Els socialistes només parlen de federalisme i reforma constitucional quan estan a l’oposició, però en arribar al govern s’obliden de les proclames emfàtiques: quants anys fa que sentim això de la “nació de nacions” sense passar de la teoria a la pràctica? Quan governen els socialistes tornen al jacobinisme centralista que tant els agrada i els beneficia. La deslleialtat de Rodríguez Zapatero i del PSOE amb l’Estatut català del 2006 hauria de servir d’experiència sobre la volubilitat de les seves promeses.
La fossilització de la Constitució de 1978 és evident com a resultat de l’obsolescència del pacte entre els exfranquistes i els demòcrates que va permetre la seva aprovació. És un text ple de compromisos fruit d’aquella excepcional conjuntura que avui ni responen a la realitat ni donen solució als problemes d’una societat del segle XXI. No adonar-se’n reflecteix l’absència d’autèntics homes d’Estat a l’Espanya d’avui. És preocupant veure polítics que només actuen en funció dels interessos del seu partit sense l’audàcia d’abordar els principals problemes de la societat. Persistir en aquesta ceguesa immobilista, de la qual el Govern Rajoy n’és el símbol més genuí, és incrementar la crisi del règim constitucional. És una actitud que fins i tot The New York Times ha censurat.
Avui, a Espanya, la classe dirigent no té cap projecte polític i sembla adoptar com a única consigna el “governar és resistir” del general Narváez. No, senyors, no. Governar no és resistir. Governar és ser valent i adonar-se que estem davant d’un radical canvi d’època a Espanya i al món i que cal anticipar els possibles escenaris i proposar solucions mirant de convèncer el màxim de ciutadans. La passivitat davant els problemes i la por als canvis necessaris sempre han conduït a un trencament. Quan hom pretén allargar la vida d’un règim desacreditat i d’una Constitució cada cop més deslegitimada s’està precipitant a la fi d’ambdós per una via traumàtica. Aquesta és, agradi o no, l’experiència de la història hispànica.
29/06/2017 - lavanguardia