BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Unanimitat i víctimes", Francesc-Marc Álvaro

El Parlament de Catalunya ha anul·lat les sentències polítiques dels tribunals del règim franquista i ho ha fet per unanimitat. És una mesura sense precedents a l’Estat espanyol, el Congrés dels Diputats encara no ha fet res de semblant. Un total de 63.961 persones van ser sotmeses a consells de guerra en territori català entre el 1938 i el 1978. La conseqüència d’aquells judicis era l’estigmatització social, la marginació, la presó o la mort. Quan parlem d’una dictadura parlem d’un sistema on els discrepants corren el perill de ser eliminats, com així va passar d’acord amb lleis injustes i tribunals arbitraris. Que tots els partits de la Cambra hagin votat aquesta llei és un gest que honora la democràcia catalana i que convida a una reflexió.

Què ha passat en aquest país els darrers anys que ara tots els grups amb representació parlamentària –des de la CUP fins al PP– poden trobar-se en un consens bàsic sobre les víctimes del franquisme? Al meu parer han passat tres coses: el canvi generacional, el canvi de perspectiva sobre la nostra història immediata i el canvi en la percepció del dolor dels que van ser oblidats per fonamentar els pactes de la transició (que van ser fruit d’un context molt determinat). Aquests tres canvis s’han produït en el conjunt d’Espanya, però només a Catalunya s’ha concretat una llei d’aquesta mena. Per què les víctimes del franquisme d’Andalusia, de Galícia, de València, d’Astúries i de la ­resta de territoris continuen en una mena de forat negre on impera el silenci, la indiferència i les inèrcies nascudes del clima de mitjans dels anys setanta?

El lector pot assajar les seves respostes. Potser seria massa agosarat improvisar ara i aquí una teoria per explicar aquesta velocitat diferent a l’hora de reobrir el passat per cercar reparació. No ho faré. Però hi ha fets que s’han de tenir en compte per valorar l’actitud dels diputats catalans. Catalunya va tenir un paper rellevant en l’oposició a la dictadura (tot i l’existència de notoris franquistes catalans) i en les dinàmiques que van accelerar una transició que era més incerta del que ara es diu. El 15 de juny del 1977 les esquerres van guanyar a les circumscripcions catalanes i el retorn de Tarradellas, com s’ha explicat tantes vegades, va ser una operació única de connexió amb la legalitat republicana. D’altra banda, el canvi de mentalitat que anima el procés sobiranista respon –tal vegada– a la reconfiguració d’uns valors que depassa els ambients independentistes i que té un caire transversal. És només una hipòtesi.

Enzo Traverso ens adverteix que “la memòria és una representació del passat que es construeix en el present”. Atenció: reparar les víctimes és condició necessària (indispensable) per avançar, però és condició insuficient per comprendre la densitat que ens ha modelat com som.

30/06/2017 - lavanguardia