BARCELONA RADICAL
radicalparty

per què el Kurdistan de l’Iraq convoca ara el referèndum d'autodeterminació?

Criticat per diversos sectors, el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), la formació liderada per Masud Barzani, és, per sobre de tot, possibilista. No ha amagat la seva voluntat de constituir un Kurdistan independent al sud però tampoc ha dubtat en deixar de costat o, fins i tot enfrontar-s'hi amb altres formacions kurdes iraquianes o de la resta del Kurdistan. I malgrat això és venerat a la seva zona d'influència, l'oest del Kurdistan iraquià, i per importants sectors del Kurdistan sirià i l'iranià. No és estrany encara avui trobar-se el seu retrat i el del seu pare a moltes llars kurdes, dins i fora del Kurdistan del Sud. Dos elements han forjat la seva llegenda. Que com a infant ja fos a les muntanyes lluitant amb els peshmerga dels seus pares i la convicció de que sap maniobrar amb els tempos. Al capdavall, la visió de que no és un idealista sinó un estadista. Això explica el suport que les seves polítiques, sovint inexplicables com la seva aliança amb Turquia i, alhora, la presència del PKK al territori que presideix, ha tingut.

Per tot plegat, si Barzani diu que ha arribat el moment la part de la societat kurda que dubta de la possibilitat de declarar la independència deixa de tenir dubtes. I el moment serà el 25 de setembre. Aquell referèndum, cal dir-ho per avançat, no durà a la independència immediata. Per això s'han convocat eleccions el 6 de novembre, però creuarà el Rubicó. I per què ara?

1. Mossul està a punt de caure. L'Estat Islàmic ja no és una amenaça. Havia arribat a estar a 30 quilòmetres de la capital kurda, emergent i intractable. Avui cau a trossos. Es refarà en la clandestinitat i començarà una nova guerra però serà diferent. Avui l'Estat Islàmic ja no controla cap part del territori kurd.

2. Els xiïtes són, ara, l'amenaça. S'han quedat amb Mossul, reivindiquen Kirkuk, han avançat fins a la frontera amb Síria i amenacen el Sinjar. Els seus grups paramilitars, Hashd al-Shaabi, el més similar a un Estat Islàmic xiïta, comença a cometre assassinats de sunnites. Armats per l'Iran i finançats per l'estat, també en mans xiïtes, en pocs mesos veurem com comencen a provocar incidents a Kirkuk (en mans kurdes) i el sud de Shengal. En aquest sentit entenem els recents moviments de grups yezidi que s'han passat a les forces xiïtes on reben millors sous i senten major seguretat doncs saben que tenen l'Iran al darrera. El referèndum aturaria l'hemorràgia.

3. La crisi de Qatar, ja explicada, ofereix una oportunitat. L'Iran està a punt d'assolir una hegemonia mai vista pels xiïtes. Per això avui l'IS ha atemptat per primera vegada a Teheran, que avança en tots els fronts. La divisió en el món sunnita entre la via saudita (cap concessió a l'Iran) i la turca (l'Iran és musulmà i un aliat potencial) ofereix al Kurdistan iraquià la possibilitat de ser reconegut per estats àrabs que, fins ara, s'oposaven tout court a cap independència kurda. Egipte, Aràbia Saudita, Jordània o Kuwait. És en aquest paradigma que Barzani va visitar recentment aquests estats en una gira discreta però possiblement efectiva. Si contra un eix Iran-Turquia-Rússia emergeix un eix Egipte-Aràbia Saudita-EUA, Kurdistan pot tenir una possibilitat. Si hi ha maror, hi ha peix en abundor.